Literatura
Barcelona

Sincronitzar natura i vida amb literatura

Julià Guillamon i Jordi Llavina entrellacen animals, paisatge i vivències personals en nous llibres

Una de les papallones que surt en el llibre de Julià Guillamon 'Les cuques' / JULIÀ GUILLAMON Zoom

"L'aparença de l'escarabat rinoceront és contradictòria. Sembla fort, tot cuirassat, amb la punxa que li surt del nas, si és un mascle", escriu Julià Guillamon en el seu nou llibre, Les cuques (Anagrama). De vegades l'autor se n'ha trobat algun de "tombat de panxa enlaire, amb una pota que movia poc, com si estigués encallada, maquineta sense servei de reparacions". Llavors s'ha adonat de la fragilitat d'aquest insecte. "No ha sigut fins que he acabat el llibre i n'he començat a parlar que he vist que jo soc com l'escarabat rinoceront –explica Guillamon–. Vaig començar a escriure'l l'estiu del 2017, mig any després del vessament cerebral de la Cris, la meva parella. Ella havia passat sis mesos a l'hospital alimentant-se a través d'una sonda gàstrica i tot just acabàvem de sortir d'allà dins. Arribàvem a un pis que no era casa nostra, que havíem llogat per adaptar-nos a les circumstàncies del moment. Era el primer any que no passàvem l'estiu a la muntanya, lluny de Barcelona".

Les cuques va néixer com una manera de relligar la vida personal de l'escriptor i periodista amb aquella natura que trobava a faltar i que ha anat observant des que era un nen, amb una precisió similar a la que dedica a les crítiques literàries que publica setmanalment a La Vanguardia. "Fa anys vaig fer el pròleg del llibre Lletrarada, de Pau Riba, i l'editorial em va dir que no me'l podia pagar, però que a canvi em deixava triar algun títol del catàleg –diu–. Vaig demanar la Història natural dels Països Catalans, una enciclopèdia en dotze volums, i em van dir que sí! El meu fill anava a tot arreu amb aquests llibres, que eren més grans que ell. Teníem la sort de poder anar a Arbúcies sovint i entràvem en contacte directe amb la natura".

El viatge que planteja Les cuques és el de la sincronització entre natura i vida, perquè l'autor hi reconstrueix un seguit d'instants del passat familiar, hi recorda amics i coneguts a partir de proses breus estructurades al voltant d'un insecte, que el lector trobarà dibuixat en un desplegable col·locat al centre del volum. Hi trobem des de l'invasiu escarabat morrut de les atzavares fins a borinots, pregadeus, sabaters que corren "escamarlats per l'aigua", polls de moro amb les carcasses que fan pensar en "escuts llargs zulus" o una papallona de nit que apareix un dia al damunt de l'hule de casa i recorda el retrat que una amiga va fer de la Cris: "Els cabells llargs i rossos i una papallona al damunt de l'espatlla".

Un vincle entre vius i morts

"Els insectes no són conscients ni dels perills ni del drama de la vida. Són allà i es deixen observar –diu Guillamon–. D'alguna manera comuniquen el món dels vius i el dels morts, perquè el temps circular de la natura fa que et puguis retrobar amb una cuca de la mateixa espècie anys després d'haver-la vist per primera vegada i que això se t'emporti fins a un moment del passat en què les coses eren diferents o en què fins i tot hi apareixen personatges que ara ja són morts".

Julià Guillamon, treballant a casa, acompanyat del seu fill Pau Zoom

Julià Guillamon, treballant a casa, acompanyat del seu fill Pau / JULIÀ GUILLAMON

Julià Guillamon recorda haver llegit en un llibre de Josep Maria de Sagarra que no es refiava d'un escriptor que no sabés el nom dels arbres. Ell ho aplicaria també als dels animals i les plantes. "La natura va ser important per a mi des de petit, perquè era un nen del Poblenou que pujava quatre mesos al Montseny, a l'hostal familiar d'Arbúcies –recorda–. Els pobles estaven més compenetrats amb la natura. La majoria de gent del poble havia estat a pagès abans. Hi havia cases amb corrals... i altres que tenien patis amb plantes molt cuidades, algunes de plantades directament a terra. Aquestes plantes atreien les papallones de nit, que apareixien de cop, com si fos una cosa màgica i misteriosa, mentre jugava amb altres nens".

Així com a El barri de la plata (L'Avenç, 2018) la figura del pare treia el cap en molts dels capítols, a Les cuques són la parella i el fill, d'una banda, i també la mare –sobretot a través de l'hostal d'Arbúcies–, d'una altra, els que apareixen sovint. "L'hostal era un matriarcat total –diu–. La mare i l'àvia treballaven de sol a sol i portaven la iniciativa. En aquest llibre el pare només surt al capítol del tàvec, en què parlo de Castelló". Un altre dels escenaris del llibre és Llançà, on veiem com la parella protagonista passa l'estona en una platja nudista. "En la literatura catalana hi ha la tendència de parlar de parelles madures a partir de les seves separacions –comenta Guillamon–. No es tracta gaire com la parella es fa gran i continua convivint". Després de tres estius tancats a Barcelona, la família ha pogut, finalment, abandonar la ciutat. "Estar tancats durant el confinament ha sigut una putada relativa, per a nosaltres –admet–. Des de fa quatre anys estem en fase de supervivència i rehabilitació. Vivim en una societat en què estem acostumats a fer el que ens dona la gana. Ara, amb la pandèmia, hi ha molta gent que es queixa que perdrà les vacances. Nosaltres portem tot aquest temps a casa i no se'ns ha acabat el món".

Un trajecte líric i oníric

També la proximitat amb la mort, en aquest cas d'un amic, va fer que Jordi Llavina comencés a escriure el seu últim llibre, El magraner (Cossetània), que va merèixer fa uns mesos el 43è premi Marià Manent de poesia. A Ermita (3i4, 2017) ja parlava d'un trajecte a peu que el convidava a observar la natura del voltant i a connectar amb els pensaments i els records. "Aquell era estrictament un poema narratiu, format per 1.401 octosíl·labs –recorda–. El magraner és més líric: la unitat és un text generalment en prosa amb rúbriques en vers". Tot comença quan un passejant descobreix una magrana "mig esbadellada" enmig del camí per on avançava, "com si algú hagués intentat obrir-la graponerament". Aquesta imatge un pèl pertorbadora és la primera d'una llarga llista de troballes per part d'aquest home, que transita del món real al dels somnis, o potser a una mena de més enllà.

“Quanta raó tens, memòria!” Zoom

“Quanta raó tens, memòria!” / RUTH MARIGOT

"A El magraner, l'espai i el temps es trabuquen totalment –explica Llavina–. Al principi ens trobem en un espai que podem identificar fàcilment amb un país mediterrani, però a mesura que avança el text ens endinsem en una altra banda. El jo líric s'acaba perdent, vol arribar a un lloc on les coses no estiguin engavanyades ni pel temps ni per l'espai". Passa els dies i les setmanes enmig de la natura. "La natura és el domicili de l'ésser, el passejant convertit en caminant no se sent a la intempèrie, no té por de trobar elements que puguin ferir-lo", assegura.

El personatge del llibre està ferit pel record d'una mort i d'una relació estroncada. "La idea que vull transmetre és que cal saber cuidar, conjurar i reduir el dolor –diu l'autor–. No sé si ve de l'estoïcisme o d'alguna altra escola filosòfica. En tot cas, l'important és tenir consciència de la ferida per saber focalitzar-la i aïllar-la dins teu". El magraner és estiuenc també en la seva concepció. Va ser escrit entre el juliol i l'agost de l'any passat. "Havia acabat un altre llibre, Anell, que també inclou poemes i cançons enmig d'un relat sobre el cercle –diu–. Pensar en l'Antoni, un amic amb qui em vaig retrobar quan va emmalaltir de leucèmia i a qui vaig visitar sovint al Clínic, em va portar a escriure aquest llibre. Tot va començar amb aquesta magrana caiguda que me'l va fer present". Llavina, que viu a Vilafranca del Penedès, surt a passejar cada matí i cada tarda amb una lectura entre mans. "Sempre faig el mateix camí pla –diu–. Em dona molt de material literari. Després d'El magraner escric un llibre on barrejo prosa i pensament". Ja té títol i tot: Un llum que crema.