Literatura
Barcelona

James Ellroy juga a "vulgaritzar" el Saló de Cent

El novel·lista nord-americà rep el premi Pepe Carvalho del festival BCnegra

James Ellroy, amb l'alcaldessa Ada Colau / MANOLO GARCÍA Zoom

Els dimonis surten a passejar quan fa mal temps, i aquest dijous a la tarda –enmig d’un xàfec considerable que entenebria la ciutat– era una ocasió ideal per celebrar l’obra de James Ellroy, últim premi Pepe Carvalho de la BCNegra. L’escriptor de Los Angeles, que fa dècades es va batejar amb el nom de ‘gos diabòlic’ –més o menys al mateix temps que va deixar de llegir ficció– va aparèixer amb una mica de retard pel passadís central del Saló de Cent de l’Ajuntament. Caminava amb decisió, envoltat de regidors, amb una de les seves característiques corbates de llacet, una camisa de color salmó i uns pantalons beix de cintura baixa que li donaven un aire transgressor.

Quan va rebre l’estatueta, l’autor de 'L.A.Confidencial' i 'La dalia negra' no va poder evitar posar les banyes a la figura del detectiu Carvalho, transformant-lo en un dels seus adorats gossos, els mateixos que estampa a les dedicatòries –si hi ha sort, el cànid que dibuixa està ben dotat–. Minuts després va deixar anar un dels seus lladrucs secs i poderosos, que al matí s’havien sentit força durant una roda de premsa en què l’autor també havia deixat anar unes quantes perles, com ara “el present m’importa una merda” i “els escriptors literaris que fan novel·la negra durant el seu temps lliure no valen res”.

El Carvalho banyut va donar pas al discurs d’agraïment del premi per part del nord-americà. “Aquest premi és més important que el Nobel, encara que el Nobel tingui dos milions de dòlars de dotació –va dir–. Tot i que l’estatueta és magnífica, quan s’acabi la cerimònia deixaré el meu número de compte a l’Ajuntament, i si m’ingressen dos milions de dòlars serà encara millor”. Ellroy va reconèixer que, enmig d’aquell escenari “tan catòlic” se sentia “com Luter a punt de difondre les tesis de Wittenberg”.

Una veu profunda i rabiosa

Fidel a la seva voluntat de provocar, el novel·lista va començar recordant unes paraules del novel·lista Frank O’Connor:“Una literatura que no es pot vulgaritzar no és una literatura i no se’n sortirà. No només hi estic d’acord, sinó que també penso que la novel·la negra és la gran vulgarització, i és necessària”. Ellroy va establir dos paral·lelismes: en música –una de les seves grans obsessions– adora “Beethoven, Wagner i Mozart”, però també “Miles Davis, Louis Armstrong i John Coltrane”. En literatura li passa una mica el mateix:“És cert que Shakespeare ha estat un entreteniment de primera, però després d’ell han vingut grans autors com Dashiell Hammett, Raymond Chandler, James M.Cain i Ross Macdonald. I, encara més recentment, i des de fa unes dècades, hi ha la veu profunda, rabiosa i modesta del gos diabòlic de la novel·la negra nord-americana, un tal... James Ellroy!”.

Després de citar el poema d’Anne Sexton 'My friend, my friend' –que comença:“Qui perdonarà les meves accions?”– el novel·lista va recordar que la literatura “tracta de les coses evidents i de les que no ho són”. Si Ross Macdonald definia el detectiu Lew Archer com un “alienígena solitari i suspicaç que va créixer entre cavallers i gàngsters”, els personatges d’Ellroy –que viuen als Estats Units entre la dècada dels 40 i la dels 60– han hagut de conviure “amb la corrupció, el crim organitzat, els assassinats terribles i les bombes”. “Qui som, tots nosaltres, més enllà d’alienígenes solitaris i suspicaços?–va demanar en veu alta–. Ens esforcem per intentar resoldre l’endevinalla de les nostres vides. El desig d’imposar l’ordre passa per damunt de l’ordre d’imposar la justícia. Amaguem el caos al fons. Ens entreguem a les dones perquè ens fa por entregar-nos a Déu”.

El discurs fregava el lirisme, i Ellroy podia quedar-s’hi o deixar anar un altre lladruc: “La novel·la negra és la gran exportació al món del meu país. El tema més important del nostre temps és l’alienació, i el detectiu n’és l’exemple més destacat, un personatge solitari i posseït. També una mica boig. Barcelona, ara mateix t’entrego el meu amor”.