Literatura
Barcelona

Dos reculls de contes magnífics

‘Cavalcarem tota la nit’, de Carlota Gurt, s’ha convertit en un dels debuts més llegits i recomanats dels últims mesos gràcies a les seves històries contundents, plenes de personatges obsessius i a la deriva. L’últim premi Mercè Rodoreda ha arribat al mateix temps que ‘Dins del cor de Chopin’, de Mònica Batet, una aproximació enlluernadora a la Polònia dels últims anys del règim comunista

Carlota Gurt, a Barcelona Zoom

Carlota Gurt i Mònica Batet han publicat els seus primers llibres de contes l’any en què el sector editorial i l’economia sencera del país han trontollat de valent a causa de la crisi sanitària. Pendents encara de saber l’abast de la nova recessió, aquests dos debuts tornen a ser als taulells de novetats de les llibreries. A més de compartir l’aposta pel relat, els dos llibres estan influïts per dues tradicions no gaire habituals en la narrativa catalana: en el cas de Gurt, que amb Cavalcarem tota la nit (Proa) ha guanyat l’últim premi Mercè Rodoreda, ens trobem amb tretze relats que irradien detalls de l’expressionisme i el romanticisme alemanys; a Dins del cor de Chopin (Empúries), Mònica Batet es fixa en la Polònia de la dècada dels 80, durant els últims anys del comunisme, i n’escriu relats de tall clàssic, on ressonen des del folklore eslau fins a mestres de la ironia com ara Sławomir Mrożek.

Nascudes el 1976 -Gurt a Barcelona, Batet al Pont d’Armentera-, s’endinsen en un gènere on s’han incorporat, durant l’últim lustre, autors de generacions i propostes tan diferents entre si com ara Jordi Masó, Marta Orriols, Albert Pijuan, Clara Queraltó, Joan Jordi Miralles, Pep Puig i Ruy d’Aleixo. Cavalcarem tota la nit no ha deixat de sumar crítiques positives des que va aparèixer al febrer. També han sigut nombrosos els elogis dels lectors a través de xarxes socials com ara Twitter i Instagram. “Vaig vomitar-me escrivint fins als anys de la universitat, llavors ho vaig deixar -explica l’autora des de Barcelona-. Llavors vaig ser cap de producció, primer a La Fura dels Baus, després al festival Temporada Alta. Fins que, als 33 anys, vaig decidir fer un salt al buit, deixar el món del teatre, perquè començava a odiar actors i directors, i dedicar-me a la traducció”. Encara va caldre que passés una mica més de temps perquè Gurt reconnectés amb aquell jo escriptor que havia anat descobrint sobretot durant l’adolescència. “Vaig presentar-me a un concurs al poble on vivia llavors, Corçà, i em va agradar retrobar aquesta part de mi -reconeix-. M’hi vaig tornar a presentar l’any següent, i una mica més endavant vaig començar un cicle de contes sobre la meva mare, que tinc al calaix i que no crec que publiqui. Aquests contes em van fer veure que necessitava adquirir una sèrie d’eines tècniques que encara no tenia”. Gurt, que té cinc llicenciatures, es va llegir un manual de la Gotham Writing School i poc després va decidir apuntar-se a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. “Després del curs inicial em vaig matricular a conte i novel·la alhora, i el tercer any em vaig especialitzar en novel·la -diu-. L’Ateneu em va anar molt bé perquè rebia lectures crítiques del que feia, i això és difícil de trobar. El feedback t’ajuda a millorar: veure per on falles sempre és bo”.

Violentar les paraules

Una autora a qui li agrada “explorar els extrems”

Mentre escrivia els contes de Cavalcarem tota la nit i una novel·la que ja ha acabat, Carlota Gurt va deixar de fer traducció corporativa i es va centrar en traduir narrativa, una porta que havia obert amb La veritat i altres mentides, de Sascha Arango, el 2014. Des de llavors s’ha ocupat, entre altres autors, de Nino Haratischwili, Peter Handke, Ulrich Alexander Boschwitz i David Safier. El seu primer llibre conté tretze contes que plantegen un trajecte que viatja des del joc de seducció de Les comportes fins a la tenebrositat final. És un recull on abunden personatges desesperats -per la immobilitat de les seves vides o pels canvis que encara no han paït- i on la contundència de la prosa contrasta amb la delicadesa d’algunes de les situacions que l’autora aborda. Gurt crea bellesa a partir de la monstruositat, física o psíquica. Espectacularitza les vísceres d’una manera semblant a com ho ha fet La Fura dels Baus al llarg de dècades de muntatges. “Vaig anar a parar a La Fura perquè ja era així, ells no em van transformar, si de cas van potenciar aquesta part -assegura-. Soc una romàntica recargolada. Sempre he tingut atracció per l’abisme”. Els seus contes també fan pensar en la sensorialitat extrema d’Alfred Döblin. “Connecto amb l’estètica una mica violenta de l’expressionisme -diu-. Ser violent amb les paraules és molt bonic”.

El conte més antic del recull és Cyrano, sobre un home a qui li falta un tros de nas i que viu un calvari cada vegada que agafa el metro. “Potser ara no acaba d’encaixar al llibre, però l’hi vaig voler deixar -explica-. La idea central del Cavalcarem... és la impossibilitat de contenir-se dels personatges”. A La terra no em gronxa, una dona explica la seva obsessió per nedar i com això li arruïna la relació de parella. “El drama del personatge és que voldria deixar de nedar però no pot -diu-. És un conte sobre l’adulteri”.

La lectura simbòlica abunda en la majoria de narracions. “Els símbols m’agraden perquè et permeten anar fins a un lloc més fondo de la història, explorar-ne totes les possibilitats”, admet. A La volta que els cobria, l’entrada d’una parella en un túnel li permet parlar de maternitat (“Quan al cap de quatre anys de ser mare surts del túnel et preguntes qui eres tu, qui era la teva parella i com éreu junts”, diu); a Un forat ben fondo, un home que acaba d’enviudar es proposa esporgar la figuera del jardí per primer cop; Segons fets a la nostra mida planteja una ruptura a partir del pes feixuc del vestit de núvia que l’home tragina fins a casa els sogres. “M’agrada explorar els extrems: et diuen més coses que el centre”, proposa Gurt.

També hi ha dos contes de denúncia. “ Bèsties carnívores el vaig escriure per treure’m de sobre la violència que em provocava veure els de la Manada -diu-. Si penso en ells em venen ganes de fer-los mal”. A totes es fixa en l’accés al porno per part de nens i nenes a través d’internet. “És una cosa que m’obsessiona -admet-. Que una criatura de nou anys pugui accedir al porno és preocupant. I al conte, que la mare estigui en connivència amb el marit que se’n va de putes, em sembla doblement monstruós”.

Mònica Batet, a casa seva, a Tarragona Zoom

Mònica Batet, a casa seva, a Tarragona / TJERK VAN DER MEULEN

Històries de resistència

La mirada de Mònica Batet a les societats totalitàries

Dins del cor de Chopin és el primer llibre de contes de Mònica Batet, però arriba després de cinc novel·les, l’última de les quals, Nou illes al nord, la va publicar Més Llibres ara fa un any. “Tinc tendència a escriure sobre societats totalitàries”, diu l’autora a través de Skype. Batet viu a Tarragona, on dona classes de català a la Universitat Rovira i Virgili. “M’interessa parlar de períodes històrics complicats, per veure de quina manera se’n pot sortir, la gent. Són moments per trobar l’excepció fora de la norma”, explica.

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres (Meteora, 2015) estava ambientada en un lloc que hauria pogut ser Rússia. “Vaig tenir moltes ganes d’escriure sobre Polònia des de la primera estada que hi vaig fer, el 2017 -recorda-. Primer vaig anar a la Universitat Adam Mickiewicz, a Poznań, de les poques que tenen un departament de català propi. Els alumnes havien llegit dues novel·les meves i les vam comentar. Aprofitant que era Pasqua m’hi vaig quedar i vaig anar a Cracòvia, on viu un amic, el poeta i traductor Xavier Farré, i també a Varsòvia, per veure-hi un altre amic, el sociòleg David Dueñas, i la família Biernat. Tot el que m’anaven explicant canviava la visió que m’havia pogut fer del país a través de la literatura i el cinema”. Batet hi arribava havent llegit, entre d’altres, Wyslawa Szymborska i Sławomir Mrożek, i havent vist bona part de la filmografia d’Andrej Wajda i Krzysztof Kieślowski. “A partir d’aquí vaig anar aprofundint”, diu. Un dels autors que més la van impressionar va ser Czesław Miłosz. “Al museu de Solidaritat, a Gdańsk, vaig veure el discurs que va fer quan li van donar el premi Nobel, el 1980 -diu-. Hi deia que ell hauria pogut escriure coses més alegres, però la història el va obligar a seguir un altre camí”. Miłosz, de qui Batet destaca la “valentia”, apareix en diversos contes de Dins del cor de Chopin, a vegades explícitament, com a No hi era ni en sé res -sobre un dels grups d’oposició al règim comunista-, i d’altres de manera indirecta, com a Per un forat la llum, sobre un poeta que decideix escriure el que pensa “de debò” dels altres, i això el condemna a la invisibilització, persecució i exili.

Quan va tornar de Polònia el 2017, Mònica Batet ja tenia un grapat d’idees per a contes que passarien, sobretot, durant la dècada dels 80: la militarització de l’estat d’excepció, la policia política i la resistència, estructurada al voltant de la federació sindical de Solidaritat, serien vistos a través dels ulls de nens, mares, grups d’amigues i treballadors. “Els polonesos sempre han estat de pega”, diu un dels personatges del primer conte, que, igual que l’últim, transcorre en el present i està protagonitzat per algú que podria ser l’autora. “A Polònia tot va canviar amb la Segona Guerra Mundial, quan els alemanys van entrar al país -diu-. Per això hi ha contes que miren cap allà”. El trauma de la guerra és present a L’arruga i a Katin, que barreja la veu d’un botxí i de la seva víctima en una massacre de soldats i civils polonesos per part de les tropes soviètiques, el 1940. Al conte, Batet hi fa aparèixer una serp que veuen els dos personatges, com si fóssim en un conte de fades, un aspecte que el lector trobarà en altres narracions del volum.

“M’agrada fer servir elements simbòlics per influència del folklore, però també d’autors que segueixo com ara Borges, Cortázar i García Márquez -reconeix-. També Dino Buzzati. Té un conte sobre l’arribada del fantasma d’un soldat mort que va a visitar la seva mare que em va inspirar per escriure el conte Un plat de més ”. Si Buzzati va motivar Batet a aprendre italià, l’autora ha aprofitat el confinament per fer un intensiu de polonès.

Al conte que dona títol al llibre, un jove pianista aspira a guanyar el Concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin, un dels més importants del món. “Chopinés un dels grans símbols del país -diu-. He vist molts dels documentals que s’han fet sobre aquest concurs. Molts dels professors que veuen com toquen els alumnes elogien, de forma recurrent, que l’intèrpret toca molt bé tècnicament però no té cor”. Llegint aquest recull, fa l’efecte que Mònica Batet ha arribat al fons de l’ànima polonesa i és capaç d’explicar-la des del “sentiment absolut”, com feia el compositor dels Nocturns.