BarcelonaEl sentiment de culpa del caricaturista

Després de guanyar el premi Alfaguara el 2011 amb El ruido de las cosas al caer, Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973) es va proposar escriure una novel·la basada en el caricaturista colombià Ricardo Rendón, que després d'una trajectòria meteòrica es va suïcidar als 37 anys. "Rendón va donar una visió alternativa de la història del meu país durant la primera i la segona dècada del segle XX -recorda l'escriptor-. Quan estudiava a la universitat de Bogotà passava tot sovint per davant de la botiga on el caricaturista va acabar amb la seva vida d'un tret. Jo estava familiaritzat amb les seves vinyetes perquè a casa en teníem diversos reculls".

A mesura que van anar passant els anys, el fantasma de Rendón va anar reapareixent en el punt de mira creatiu de Vásquez. "Va arribar un dia en què em vaig plantejar fer el retrat d'una autoritat moral que està per damunt dels altres -explica-. Estava decidit a escriure sobre Rendón, però vaig arribar a la conclusió que acabaria sent una camisa de força, i és per aquest motiu que vaig optar per inventar-me el meu propi caricaturista, Javier Mallarino". Las reputaciones (Alfaguara) comença quan el personatge rep un premi honorífic a la seva trajectòria. "A partir d'aquest punt àlgid començo a rastrejar la seva caiguda. El llibre vol remetre a l'estructura moderna de la tragèdia, per això el divideixo en tres actes . Chaucer deia que la tragèdia és la història d'algú que, des d'una gran altura, cau fins al fons de tot". La novel·la alterna el present amb una excursió temporal fins a mitjans de la dècada dels 80. Llavors en una de les seves vinyetes Mallarino acusa un polític d'haver intentat violar l'amiga de la seva filla durant una festa d'aniversari. "Rendón deia que la caricatura és un fibló untat de mel -diu Vásquez-. Un dibuixant pot clavar la punyalada més dura, però en canvi provoca el somriure en qui la llegeix. Per això és doblement poderosa". Igual que li va passar a Rendón, el sentiment de culpa de Mallarino creix inexorablement al llarg de la novel·la.

Versos que amaguen un tabú sexual

L'any 1913 el poeta Cecil Valance passa els últims dies d'estiu a casa del seu amic, l'estudiant de Cambridge George Sawles. Durant l'estada a la residència de Dos Acres hi ha lectures de poemes, vetllades musicals, diàlegs carregats de dobles sentits i trobades secretes. Quan Valance se'n va, deixa escrit un poema al quadern d'autògrafs de la germana de George, Daphne. Els quatre quartets són el fantasma que recorrerà la vida del jove Sawles, que intentarà escriure la biografia del seu mentor -i alguna cosa més- a la dècada dels 20 i a la dels 70.

"Any rere any, el paisatge s'anirà fent / més familiar per al fill del desconegut": aquests dos versos contenen bona part de l'essència de l'última novel·la d'Alan Hollinghurst (Stroud, 1954), que ha trigat gairebé una dècada a posar el punt final a les 600 pàgines de El hijo desconocido (Anagrama). "La primera biografia que s'escriu sobre Valance, que mor a la Primera Guerra Mundial i es converteix en símbol d'una generació, està molt controlada per la mare del poeta. És per això que no s'hi comenta res de la seva vida sexual -ha explicat Hollinghurst durant la seva última visita a Barcelona-. A la dècada dels 70 és el context social el que discrimina l'homosexualitat". Caldrà arribar fins al 2008 perquè la relació real de Valance i Sawles pugui ser explicada.

"La novel·la reflecteix explícitament la vida sexual dels personatges, com ja he fet en altres ocasions, però aquest no n'és el tema central", comenta l'autor, que es va donar a conèixer l'any 1988 amb La biblioteca de la piscina . L'any 2004 va guanyar el premi Man Booker amb La línea de la belleza . " El hijo desconocido explora les sorpreses que dóna el temps. Quant podem recordar, del passat? I com el recordem?", es pregunta.

Un adulteri que passa per Barcelona

Vassilis Alexakis va néixer a Atenes l'any 1943, però ha viscut a França gran part de la seva vida. Hi va viatjar per primera vegada el 1962 per estudiar periodisme. "Vaig tornar a Grècia quan se'm va acabar la beca que tenia, però el 1967, quan hi va haver el cop d'estat dels generals, me'n vaig anar del país", comenta l'escriptor, que ara presenta en català Talgo (Alrevés). Abans d'escriure la novel·la a principis dels 80, Alexakis va fer carrera, primer com a periodista i, a partir del 1974, com a escriptor en llengua francesa. "Escrivia en francès diàriament, i això em va ser un bon entrenament. En aquella època tenia molts amics de Xile, Cuba i l'Argentina que estaven a França per raons polítiques, i la majoria continuaven escrivint en la seva llengua materna. Jo vaig fer el pas de canviar". Després de Le Sandwich (1974), Les girls du City-Boum-Boum (1975) i La tête du chat (1978), Alexakis va tenir la necessitat de tornar a escriure en grec. "Durant uns anys havia volgut explicar el món on vivia, que era el francès, però quan va acabar la dictadura vaig anar tornant a Grècia, i vaig començar a trobar a faltar la meva llengua. Després de deu anys vivint a París, em vaig adonar que havia començat a perdre el grec. Alhora, cada cop que tornava a Atenes m'adonava que la llengua havia anat canviant. Així va començar a néixer Talgo . Les llengües són una mica com les dones. No sé si el francès és la meva esposa i el grec la meva amant o és al revés".

La novel·la explica l'adulteri entre l'Heleni, una ballarina grega casada i amb un fill, i en Grigoris, un economista d'origen grec que viu a París, casat amb una francesa. Els dos personatges coincideixen a casa d'una amiga comuna i a partir d'aquí comença un enamorament breu recordat retrospectivament per la narradora, l'Heleni, que passa de la desesperació inicial a haver d'admetre que en Grigoris no té cap intenció de perpetuar la relació. "Vaig escollir el punt de vista de l'Heleni perquè se'm feia més creïble que ella patís el desengany amorós, però també per parlar de mi a distància", reconeix Alexakis, que no amaga l'element viscut de la novel·la: "Fem llibres autobiogràfics perquè tenim dubtes i ens sentim perduts".

Amb la distància que dóna parlar d'un llibre tres dècades després de la publicació -i sent, ara per ara, un escriptor de gran prestigi a França, amb premis com el Médicis o el Prix de la Langue Française-, Alexakis considera que "la gran història d'amor del llibre és la d'en Kostas, el marit de l'Heleni: encara que ella li sigui infidel la continua estimant". La parella adúltera condensa la seva relació en una estada de pocs dies a Barcelona, on arriben amb Talgo. "Era una ciutat molt especial, en aquells moments. Una de les meves escenes preferides és quan l'Heleni i en Grigoris van a veure una cursa de braus", escriu l'escriptor, que aconsegueix un llibre d'una gran intensitat, al qual no li han passat els anys.

L'epopeia de Daniel Stein, "agent secret de Déu"

Liudmila Ulítskaia (Davlekanovo, 1943) va treballar durant anys a l'Institut de Genètica de l'Acadèmia de les Ciències de l'URSS. Quan ja s'acostava a la cinquantena, va ser programadora d'un teatre a Moscou. Aquesta activitat va despertar el neguit creatiu que covava des de petita. Des de Sònetxka (1992) ha publicat una quinzena de novel·les i assajos. Alba Editorial acaba de presentar Daniel Stein, intérprete , publicada en rus el 2006. "Aquesta novel·la està basada en un home que vaig conèixer l'any 1993. Oswald Rufeisen, l'autèntic Daniel, em va permetre superar una profunda crisi personal -explica l'autora, que xiuxiueja el seu discurs en un rus elegant i hipnòtic-. Amb els anys jo havia anat construint un temple cristià dins meu, i en aquells moments començava a trontollar.Tretze anys després de començar el llibre, quan ja el vaig tenir llest, em vaig adonar que les crisis són importants per desenvolupar-se".

Llegint Daniel Stein, intérprete s'entén que trobar algú com Rufeisen fos una manera òptima de resoldre alguns interrogants i de plantejar-se'n de nous. El recorregut del personatge és el mateix que el del Daniel, un jueu polonès que va aconseguir sobreviure a l'Holocaust fent d'intèrpret alemany per a la Gestapo. Paral·lelament, es dedicava a fer "d'agent secret de Déu": va salvar la vida de centenars de jueus del gueto d'Emsk. Quan acaba la guerra, Stein s'instal·la a Israel convertit en monjo catòlic. "L'objectiu principal de la vida del Daniel va ser recuperar el fil conductor entre cristianisme i judaisme -diu Ulítskaia-. Va ser un home d'una formació excel·lent, i reinvindicava la condició jueva de Jesucrist. Quan deia «Vinc a executar la llei, no pas a destruir-la» es referia a la llei dels jueus. Els estudiosos actuals del cristianisme de mentalitat oberta situen Jesucrist com l'últim profeta jueu".

La novel·la detalla la conversió del personatge, però remarca els vincles entre una religió i l'altra. "Al final de la seva vida, el Daniel feia dos serveis litúrgics, el de dissabte i el de diumenge. El de dissabte tenia molt a veure amb la cerimònia tradicional jueva, i el de diumenge amb el cristianisme. Ara bé, mai no va pronunciar el parenostre, perquè no acceptava totes i cadascuna de les paraules d'aquesta pregària".

La història del monjo és reconstruïda a partir de desenes de cartes, fragments de dietari, converses i fins i tot fulletons turístics. Al final de cadascuna de les cinc parts de la novel·la, és la mateixa autora qui parla, queixant-se de les dificultats de tirar endavant el projecte. "Pateixo tant, quan escric, que quan presento llibre sempre dic que serà l'últim -assegura-. Em quedo com un gerro buit, cada vegada que publico. Però quan passa el temps, el gerro es va omplint i torno a posar-m'hi".