Que el premi Nobel de literatura cada vegada té més connotacions polítiques ho demostra una ullada als premiats dels darrers anys: Morrison, Heaney, Szymborska i Müller en són uns quants exemples. El 2000, en l'època que Europa era amiga de la dissidència xinesa, Gao Xingjian. Però les coses han canviat força i aquest any el Nobel ha anat a parar a algú no hostil al règim xinès, Mo Yan, un home que viu tranquil·lament al seu país. La intel·lectualitat europea l'ha rebut amb divisió d'opinions. Així, mentre Howard Goldblatt, el seu traductor a l'anglès, es manifestava satisfet, una altra premiada amb el Nobel, Herta Müller, es lamentava de la decisió, una opinió que comparteix amb Salman Rushdie. El president del comitè de l'Acadèmia Sueca ha afirmat que s'ha de separar la literatura de la política, i que, tot i que la política inunda la seva obra, "no critica obertament el govern". I afegeix que Mo Yan és "el més violent escriptor satíric de la literatura actual". Resumint, un premi oportú per a la Xina, un país del qual esperem la compra del nostre deute, el blanqueig dels nostres diners i la venda de productes barats. No sembla un mal tracte. Tampoc és qüestió d'esquinçar-se les vestidures: el 2008 hi va haver uns Jocs Olímpics a Pequín i no recordo que ningú protestés tant ni li declarés el boicot, tal com hauria passat, sens dubte, 20 anys enrere, una època en què la gent presumia més de principis.
Canvis és el primer llibre de Mo Yan que es publica en català. En castellà es poden trobar també Sorgo rojo (El Aleph) i sis més a Kailas, amb títols que ens fan pensar molt més en el "violent escriptor satíric", com Grandes pechos, amplias caderas o La república del vino , novel·les extenses i d'estructura complexa. És molt poc probable que amb aquest volum d'un centenar de pàgines ens fem una idea de l'abast satíric i virulent de Mo Yan. Canvis és un llibret amable, gairebé nostàlgic. Comença la tardor del 1969, quan l'autor tenia 14 anys i era un alumne no gaire aplicat, més aviat trapella. En aquell temps pensava: "Els pocavergonyes més sonats tenen alguna cosa d'herois. I els herois també tenen alguna cosa de pocavergonyes". I el rei dels pocavergonyes de la classe és He Zhiwu, que serà expulsat per haver escrit en una redacció que el seu ideal és ser el pare de la Lu Wenli. I per què? "Per la velocitat", perquè el pare de la Lu Wenli conduïa un camió. A partir d'aquí acompanyem l'autor en el periple vital a l'escola, a la fàbrica de cotó on treballa, a l'ingrés a les forces armades, a l' arribada a Pequín, "un 18 de gener del 1978", una data que registra perquè era insòlit que "un pobre xicot d'un poblet de Gaomi" aconseguís arribar a la capital. Però se li esmicolarà el somni d'entrar a la universitat, un moment en què decidirà dedicar-se a la literatura. La resta del llibre és un relat dels primers èxits literaris, del rodatge de Sorgo rojo al seu poble i, per donar al llibre una estructura tancada, el seu retrobament, anys més tard, amb He Zhiwu, el rei dels trapelles escolars, ara un senyor respectat. Com es pot veure, no hi ha sàtira, ni grans revelacions sobre la Xina de la Revolució Cultural, ni una denúncia ni un elogi del règim. Ni tampoc un retrat com el que s'ha pogut veure fa poc a Amor bajo el espino blanco , una història potser massa ensucrada però que reflecteix molt bé el moment històric. Per conèixer la veritable cara de l'autor caldrà esperar que es tradueixi al català alguna de les novel·les importants.
