Qualsevol narrador amb pretensions aspira a ser Xahrazad, la princesa de Les mil i una nits que mantenia el sultà despert nit rere nit per escoltar el seu relat. Énard pretén fer el mateix amb aquesta novel·la: embruixar el lector explicant com “l’existència és un somni d’opiòman”, i en aquest somni narrar les mil i una meravelles d’Orient. La novel·la hauria de funcionar perquè Énard és un gran escriptor: la prosa és exuberant sense caure en cursileries, sap enllaçar històries interessants amb elegància i és un bon creador d’imatges. Énard és un erudit amb talent, conscient que té la rara habilitat d’encisar el lector. El plantejament és immillorable, però tot queda en bones intencions. I tothom sap que de bones intencions l’infern n’és ple. A l’infern de la literatura podríem dir que hi tenen un lloc destacat les males novel·les dels bons escriptors, com és el cas de Brúixola.

Aquesta és la història de Franz Ritter, un musicòleg austríac que en una nit d’insomni rememora la seva vida a partir de la relació amb el seu gran amor, la Sarah, una acadèmica orientalista molt reconeguda i força pedant, que aspira al cosmopolitisme universal i que dedica el seu estudi a demostrar “que Orient i Occident sempre han estat barrejats, presents l’un en l’altre”. Amb aquesta filosofia universalista i un esperit aventurer que evoca els exploradors del segle XIX, Ritter rememora les seves experiències a Istanbul, Damasc, Palmira i Teheran, sempre sota l’enamorament gairebé místic amb aquesta noia. Brúixola és la història d’un home malalt que narrant la seva vida des del llit intenta lluitar contra el temps i la mort amb l’escriptura, una clara referència a Les mil i una nits però també a la recerca proustiana, reforçant la idea central de l’obra: no hi ha tradicions diferents sinó una gran xarxa de relacions interculturals.

Disquisicions infinites

Però el que comença com una gran història d’amor entre Franz i Sarah, que alhora vol ser una història d’amor amb Orient, s’acaba convertint en un text assagístic on la narració del protagonista desapareix devorada per una tesi doctoral amb pretensions literàries. La llàstima d’aquest canvi de gènere és que Énard havia aconseguit atrapar el lector amb la història de Franz, i es veu frustrat cada vegada que la narració d’algun episodi ràpidament gira cap a disquisicions infinites. Énard ha volgut fer un assaig dins la novel·la i introduir les històries de molts personatges (literats, historiadors, músics, exploradors) que s’han endinsat en l’orientalisme i s’hi han meravellat. No és que aquestes històries no siguin interessants: simplement són excessives i acaben esborrant la novel·la. A més, aquest canvi de gènere implica una trampa de l’autor, que s’amaga rere la veu del seu personatge per vendre les seves idees com a resultats d’una recerca científica.

No podem oblidar que aquesta obra ha rebut un Goncourt, el premi literari més prestigiós de França. No entrarem en el debat de la política i els premis, però no és anecdòtic que França, un dels estendards de la cultura europea, premiï avui un llibre que parla dels prejudicis i la incomprensió occidental cap a Orient. Se’ns fa molt difícil no fer una metàfora del protagonista amb l’Europa d’avui: Ritter pateix una malaltia degenerativa i des del seu pis a Viena es lamenta de tots els mals de la seva societat mentre va degenerant lentament. Europa podria ser aquest musicòleg que mentre va morint declama a favor de la tolerància i la comprensió, “d’incloure l’altre en el jo”. Expressions com “el terrorífic nacionalisme dels cadàvers” o “la violència de les identitats imposades” són les que Énard fa servir per descriure el menyspreu que pateix Orient, segons l’autor, en un món on “la construcció cosmopolita del món ja no es fa en el marc de l’intercanvi de l’amor i el pensament, sinó en el de l’intercanvi de la violència i els objectes manufacturats”. Les cites serien interminables, i totes ens traslladen a un universalisme de claustre universitari que té el seu millor altaveu en els acadèmics europeus. Tot per acabar amb la conclusió de sempre: que la realitat és molt complexa. Un descobriment que, francament, no sé si mereix un Goncourt.