SOMIATRUITES

Pietro Paolo Savorgnan di Brazzà: l’italià que va obrir la porta del cor del Congo

Pietro Paolo Savorgnan di Brazzà va donar nom a Brazzaville, va visitar llocs desconeguts i va passar a la història com un gestor força respectuós amb els africans

Fotografia d’estudi de Di Brazzà al final de la seva expedició de tres anys al Congo / ARA Zoom

Devia ser fàcil enamorar-se de Pietro Paolo Savorgnan di Brazzà: una mirada profunda; aquell nas una mica gros, una mica torçat, que tenen molts seductors italians; la barba mig descuidada, i la roba mig desarreglada dels aventurers. Les fotos de Di Brazzà són precioses, amb ell mirant a càmera com demanant que facin la foto ja, que té pressa. Però trobant la pausa per agradar.

Va néixer el 1854 a Castel Gandolfo, la vila papal al sud de Roma amb vistes a un llac preciós, quan l’estat itàlia encara no existia i la zona formava part dels estats papals. Era el desè dels dotze fills del comte Ascanio Savorgnan di Brazzà, aristòcrata originari d’Udine, una zona llavors controlada pels austríacs. Itàlia no deixava de ser un mosaic on era impossible ser fidel a un sol poder, i la família Di Brazzà tenia contactes amb el Papa, els austríacs i els francesos. Per aquest motiu en Pier Paolo va ser admès amb 16 anys a la marina francesa, amb la qual va lluitar contra els prussians i contra els rebels algerians.

Di Brazzà va acabar en un vaixell que vigilava la costa africana, per la zona de Gabon, visitant la desembocadura del riu Ogooué. I va decidir que volia remuntar-lo per demostrar que es tractava del mateix corrent fluvial del riu Congo. El 1874 va obtenir, després de tres anys de tràmits, la nacionalitat francesa i gràcies als contactes del seu pare va rebre el permís per començar aquella aventura, que va iniciar-se el 15 de febrer del 1875. Llavors poc s’imaginava que s’estaria tres anys viatjant. Deu dies després de començar el viatge pel riu va arribar a Lambaréné, l’últim assentament europeu. Més endavant, una de les selves més dures del món i més misterioses. L’11 de gener, escortat per nou piragües d’indígenes locals amb els quals havia fet amistat, va sortir a l’aventura. Durant el viatge va contactar amb pobles aïllats, va visitar centres d’esclaus, va valorar possibilitats comercials amb l’ivori i el cautxú i, sobretot, va descobrir que s’havia equivocat. L’Ogooué no era el mateix riu que el Congo, no estaven connectats, motiu pel qual va recórrer a peu la distància entre els dos rius. Després de tres anys, amb malalties i atacs de tribus locals, va tornar amb vida a la costa i va rebre la Legió d’Honor.

Di Brazzà va demostrar que aquella zona tenia potencial comercial i gràcies a les gestions de Ferdinand de Lesseps, l’home que seria famós gràcies als canals de Suez i de Panamà, va rebre permís per negociar a la zona en nom de l’Associació Internacional Africana, una institució fundada pel rei Leopold II de Bèlgica. Però Di Brazzà va proposar al rei Iloo, dels bateke, un tractat per sotmetre l’àrea sota sobirania francesa, malgrat que no tenia permís per fer-ho perquè treballava per a una empresa belga: va tirar pel dret, amagant el que feia a tothom, inclòs al britànic Henry Morton Stanley, que, a les ordres de Leopold II, també signava acords amb els reis locals. La gestió de Di Brazzà va permetre a França quedar-se una part del Congo. I la gestió de Morton Stanley va permetre als belgues quedar-se l’altra part.

Di Brazzà va treballar per potenciar la presència francesa a la zona i tan bona feina va fer que el primer assentament francès va acabar batejat amb el seu nom: Brazzaville. Finalment, va ser escollit governador dels territoris francesos a l’oest de l’Àfrica, àrea que ocupava la zona de l’actual Gabon i el Congo, però va ser obligat a dimitir el 1898, quan es va considerar des de París que era massa tou amb els africans, a diferència dels belgues, que saquejaven sense pietat el Congo. Di Brazzà estava més interessat a explorar i conèixer que no a esclavitzar. Va morir el 1905 a Dakar, quan tornava del Congo, on l’havien enviat a investigar si els seus successors estaven cometent excessos contra la població africana. Malauradament, els abusos eren certs. Di Brazzà, que no en va cometre, descansa en un mausoleu a Brazzaville.