BarcelonaUn dia, l'italià Bruno Munari, dissenyador, artista, pedagog i autor d'àlbums infantils (i, en general, un senyor bastant genial), va explicar als seus alumnes de la Universitat de Harvard que, quan un bon impressor rep un llibre nou, se'l mira amb moltíssima atenció, fixant-se en cada detall, des de cada angle possible, i també el toca, per percebre'n totes les textures. En canvi, va continuar Munari, quan els lectors agafen (agafem) un llibre, en general només els preocupen el títol, l'autor, la sinopsi i el preu, abans de posar-se a llegir. La lliçó d'aquell dia es titulava Cadascú veu el que sap, i és precisament el títol, en castellà, del primer llibre de dues grans expertes en àlbum infantil, Piu Martínez i Anna Juan. A Cada uno ve lo que sabe (Gustavo Gili), les autores expliquen aquella lliçó i recullen el missatge del seu admirat Munari: l'italià evidenciava que fa falta educar la mirada, adquirir alguns coneixements, per poder fer lectures que no es quedin en el pla més superficial.

D'això de mirar i de llegir imatges, Martínez i Juan en saben molt. Plantegen el seu llibre com "una guia per aprendre a mirar imatges a través de l'àlbum il·lustrat". Efectivament, l'àlbum és l'element central del llibre, el suport que elles dominen, però encara que no en sigueu lectors (si en sou, xalareu, i en descobrireu cada detall), el llibre és interessant per les reflexions que fa, perquè obre molts temes i és pertinent en el món en què vivim: com recorda Piu Martínez, la cultura visual té un paper decisiu en la societat actual. El bombardeig d'imatges és constant; imatges que construeixen discursos que poden ser perillosos, i que hem de saber interpretar i qüestionar. Llegir àlbums, ser conscients de la importància de les imatges des de petits, ajuda a desenvolupar un esperit crític que pot arribar a ser la resistència. En aquest sentit, al llarg del llibre hi ha una reivindicació de la infantesa, o de les infanteses, en plural, com insisteix a dir especialment Anna Juan.

Al llibre s'explica com hi ha hagut sempre una certa tendència al menysteniment dels llibres infantils –"total, són per a nens– que elles discuteixen amb convicció. De fet, el menysteniment comença pels mateixos nens, i elles es dediquen a reivindicar-ne la mirada, amb cites de John Berger ("La vista arriba abans que les paraules i ens ajuda a establir el nostre lloc al món que ens envolta") o de la meravellosa Sister Corita ("Si estàs intentant aprendre a mirar, fes-ho com ho faria un nen; com si sempre fos la primera vegada"). Les autores tenen aquesta mirada infantil, evidentment molt entrenada, i el llibre és una celebració de la curiositat i el coneixement. També una reivindicació del joc i del plaer estètic, i un llibre ple de referències d'àlbums i autors que us afanyareu a comprar o, com va insistir la Piu, a buscar a les biblioteques, "autèntics agents democratitzadors". Però les autores també són contundents amb alguns aspectes, com amb la tendència dels llibres que s'utilitzen per explicar determinades coses. Aquí, citen Fernando Pessoa, "fuig dels utilitarismes!" ¿I aquesta mania, de gent que no en té ni idea, de fer llibres per a nens? Sembla que molta gent s'hi atreveix, però Anna Juan ho té clar: "Per favor, obriu un bar o feu qualsevol altra cosa, però deixeu en pau els llibres infantils!" Amén.