La màquina que tria aleatòriament la categoria del visitant al Museu de l’Apartheid va decidir que havia d’entrar a l’exposició per la porta dels “ nie-blankes ”. A l’aeroport, vaig clavar la vista al rètol de “no europeus” al control de passaports i em vaig estremir més del compte. Del museu recordava amb precisió la remarca d’un debat parlamentari sud-africà en què els diputats van declarar: “Mai vam tenir cap dificultat de distingir un europeu d’un no europeu”

He llegit l’oportuna aposta de reeditar Acte de violència (1961) amb la intenció que proposa Cesk Freixas en el pròleg de considerar Pedrolo de gran actualitat. Potser convé especificar de quina manera, exactament, ens podem relacionar amb aquest relat. La identificació simple amb una atmosfera que ens empresona i incita a rebel·lar-nos contra tota autoritat injusta és potser un camí massa fàcil. El món se’ns ha fet més complex, ara.

Proposo que ens fixem en la petita paraula que un dels escriptors reunits darrere de les persianes del bar tancat per la vaga general afegeix a la consigna ja apuntada a les parets del lavabo i hi posa “Quedeu-vos tots a casa”. La resistència passiva de Pedrolo suggereix immediatament el concepte de satyagraha i amb això tornem a ser a Sud-àfrica. Aquest cop s’escriu l’any 1893 i Gandhi intenta embarcar a Londres en primera classe rumb a Pretòria. Aquesta experiència tan enutjosa fa néixer en el jove advocat aquella espurna que acabaria amb la dominació anglesa de l’Índia gràcies a la seva astuta, incorruptible voluntat de no tornar els cops rebuts. Al món colonial és on és més fàcil establir la categoria de “tots” en el sentit que proposa Pedrolo. Les fronteres entre les categories eren fèrries, infranquejables.

De Franco a la “necropolítica”

L’Espanya franquista era una estranya combinació d’una paranoia davant el contagi amb les idees foranes i la submissió a una casta de privilegiats. En aquesta atmosfera es va crear el curtcircuit en el qual la subversió contra una dominació injusta es va convertir en la por davant la usurpació dels privilegis propis. I així, el “règim del Jutge”, com diria Pedrolo, va durar molt més d’aquells quinze anys que concedeix el novel·lista a l’autoritat injusta. No es va produir cap rebel·lió. La categoria de “tots” no va quallar. El franquisme no va acabar en cap lluita dels hammer boys contra els propietaris de les mines.

Avui la situació és tan distinta. Tan més greu, tan més trista... He llegit les descripcions d’aquella petita vida quotidiana, humil i dolça, amb un estrany calfred perquè la vaga general que Pedrolo somiava per acabar amb una dictadura s’ha fet ara tan inútil. No pas per a nosaltres, que encara fruïm d’una societat estructurada en què no anar a treballar encara pot provocar algun dany. He pensat en milions de persones que fugen d’unes circumstàncies en les quals la vida quotidiana ha estat literalment suspesa. No li fa res al Domina -que ja no té rostre, sinó que és aquell drac mitològic de set caps- que la seva gent no treballi. Per dominar un territori, a un líder no li cal ara ni tan sols que tingui població... Ja vindran els altres, a combatre, a matar.

Achille Mbembe, el filòsof sud-africà, ha posat la diagnosi terrible que el món actual es regeix per la “necropolítica”. La mort mateixa, la devastació que no deixa pedra sobre pedra ni cap ésser viu, ha esdevingut un negoci. No fa res, una vaga general, en aquest context. Així que amb una entrada rebregada per a no blancs a la mà em repeteixo la frase de Mandela i la copio també per a vosaltres: “Ser lliure no és només rompre les pròpies cadenes, sinó viure d’una manera que respecti i contribueixi a la llibertat dels altres”.