Castellet o la crueltat de ser el supervivent d’una generació

El preu de viure molt és veure morir massa gent. Ho sabia i ho patia Josep Maria Castellet. “Fer vuitanta anys és una catàstrofe!”, va exclamar l’editor el desembre del 2006, en un homenatge que se li va retre. Una dècada enrere, amb motiu del seu setantè aniversari, Manuel Vázquez Montalbán havia escrit: “Si Castellet no hagués existit, s’hauria d’inventar en una novel·la a mig camí entre Henry James i el James Joyce de Dublinesos ”. Al Manolo se li va trencar el cor a Bangkok un divendres del 2003, i ja no va poder felicitar el mestre quan en va fer vuitanta. Sí que ho va fer Ana María Moix, que va parlar en aquell homenatge en nom dels novísimos. Però ara fa un any de la mort de Castellet i l’Ana María tampoc hi és: només el va sobreviure durant un mes i mig.

Teatre Romea, 12 de gener del 2015. El gremi de la lletra recorda Castellet. Josep Ramoneda, que el va rellevar com a president de Grup 62, diu que un consell seu podia revolucionar tot un text. Ramoneda també reivindica Castellet com a “peça clau de la política catalana, sense haver ocupat mai cap càrrec institucional executiu”. Una trajectòria ben diferent de la de Ferran Mascarell, que ja era exconseller quan va assistir a l’homenatge del 2006 i torna a ser conseller en aquest acte pòstum d’avui. Mascarell destaca les següents paraules de Castellet: “És més important el pacte que el sectarisme partidista”. Això ho diu dilluns, quaranta-vuit hores abans que pugi novament el suflé sobiranista i que els més pessimistes sobre un possible acord Mas-Junqueras s’hagin de menjar els pronòstics amb patates.

Les patates suflé i la tertúlia d’editors en ‘prime time’ a TV3

“El meu Castellet més íntim es manifesta a les taules del Quo Vadis”, revela Mascarell. En aquest restaurant desaparegut del Raval servien justament patates suflé, així com els millors suflés de formatge, llagosta o taronja. “Allà em vas permetre comprendre la crueltat del pas del temps -fa el conseller, com si l’homenatjat fos a primera fila-. Semblava que et sabés greu que a tu la vida et donés una mica més de temps però sense l’empara dels teus.”

No sé què em fa més efecte: veure en vídeo una tertúlia amb Carlos Barral i Josep Maria Castellet, ben vius tots dos, o descobrir que el programa en qüestió era l’ Àngel Casas Show. És a dir: hi va haver una època (això era el juliol del 1987 ) en què escriptors i editors sortien a la tele en prime time i a TV3, no pas en hores impossibles al 33. “Potser és que ells tenien més glamur que nosaltres”, dirà una editora durant el còctel posterior al vestíbul del Romea.

Joaquim Carbó, nascut el 1932, m’explica que es troba en la fase dolorosa de col·leccionar funerals d’amics. Em ve al cap una conversa amb Montserrat Abelló a casa seva, quan la poeta i traductora ja tenia noranta anys llargs. Li vaig dir que ha de ser angoixant que se’t vagin morint els companys de generació, que és com si el teu món s’anés extingint, i ella va replicar: “A mi això no em passa, el meu món és aquest d’avui. Si penso en gent gran, penso en la meva mare, mai en mi”.

L’autor noruec de moda ja té qui l’editi en català

L’editora Eugènia Broggi, de L’Altra, s’ha llançat de cap a la piscina i ha comprat els drets per publicar en català La meva lluita, els sis volums autobiogràfics del noruec Karl Ove Knausgård. Els col·legues presents al Romea la feliciten, per valenta. Aquesta obra mastodòntica ocupa en total 3.500 pàgines, i recuperar la inversió en paper no li serà fàcil. Però, ep, potser se’n surt. Un gat vell del sector llibresc ha fet saber a l’Eugènia que l’aposta per Knausgård l’honora. I que, en el pitjor dels casos, sempre serà “un bel morir ”.