Barcelona"Sapigueu que tindria gran desig de tenir-vos al lloc del marit, amb la condició que m'atorguéssiu fer tot el que jo voldria", declarava en una cançó la Comtessa de Dia a finals del segle XII. No tenim pràcticament cap detall sobre la vida de la Comtessa de Dia, però sí que ens han arribat alguns dels seus versos. Era una noble i una trobairitz, un mot occità que vol dir trobadora, i que descriu les dones que cantaven els seus versos a les corts occitanes entre 1170 i 1260. Segurament ni la Comtessa de Dia ni altres trobadores com Garsenda, Alamanda, Castelhoza o Almucs de Castelnou haguessin reconegut aquest mot. La paraula trobairitz apareix per primer cop a una novel·la occitana del segle XIII, titulada Flamenca, que narra els amors clandestins d’un cavaller i una noble dama segrestada per un marit gelós. "Es tracta d’una novel·la preciosa i molt divertida poc coneguda entre el gran públic. Hem d'agrair a la cantant Rosalía, que va dir que s’hi havia inspirat per escriure l’àlbum El mal querer, que s'hagi popularitzat en els darrers temps", assenyala Meritxell Simó, professora de filologia de la UB i directora de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Per què coneixem tan poca obra de les trobadores?

El túnel del temps no ha tingut gaire pietat amb les trobadores. Només en coneixem el nom d'una vintena, enfront d'uns quatre-cents trobadors. De la majoria d’aquestes autores se’n conserva només un poema, o fins i tot, en alguns casos, només un fragment. De qui tenim més obres són Castelhoza i la Comtessa de Dia, amb quatre cançons d’amor. "El que ens ha arribat de les trobairitz són les restes d'un naufragi, perquè han passat per unes mans que han decidit què pagava la pena conservar i que no. Hi devia haver molta més obra", afegeix la filòloga. Entre el llegat que ha perdurat, destaca el nombre de debats poètics. "No sabem si això vol dir que les dones van conrear sobretot els gèneres dialogats o senzillament que aquests debats s’han conservat gràcies a la fama de l’interlocutor, que sovint és un trobador home", destaca Simó.

La poesia de les dones té poc a veure amb la que feien els homes. "La poesia de les dones no només es desmarca clarament de la masculina, amb unes característiques pròpies, sinó que denuncia amb bones dosis d’ironia l’encaix impossible de la veu femenina en el codi amorós dissenyat pels homes", assenyala Simó. Els trobadors són en bona part responsables de l'imaginari occidental de l'amor que avui, fins a cert punt, encara perdura. En el seu ideal amorós, les dames o eren intocables, les col·locaven dalt d'un pedestal, o eren dones que no es mereixien gens de respecte. "A la dama se la idolatrava pel poder que ostentava però també se l’acusava de la volubilitat i la feblesa pròpies del gènere femení; i els mateixos trobadors que professaven un amor contemplatiu a la dona noble en altres gèneres com la pastorel·la no tenien cap mena de pudor en representar la violència sexual envers les dones de condició inferior", explica Simó.

Ni adoraven els homes ni volien ser adorades

La majoria de trobadors buscaven una millora de la seva qualitat de vida i del seu estatus. Per tant, havien d'acontentar el senyor del castell i els interessava sobretot buscar més el seu favor que no pas el de la seva esposa. En canvi, les trobadores, que eren dones nobles, escrivien més per raons personals que no pas professionals. Poques vegades assumien el to suplicant o submís del trobador, i no s'adreçaven a l'amant com a senyor. Més aviat el tractaven d'amic o cavaller. "La dona preferia una forma més directa de discurs, més conversacional. Això és potser perquè aquestes dones, a diferència dels homes, que eren més contemplatius, no idealitzaven les relacions sobre les quals escrivien ni usaven la dama i el seu amant com a figures al·legòriques. No adoraven els homes, ni sembla que volguessin ser adorades per ells", afirma Magda Bogin a la introducció de Les trobairitz. Poetes occitanes del segle XII (Horsori). Parlaven força obertament sobre els qui estimaven i expressaven el seu desig a plena llum: "Bell amic de bell coratge, folla soc, car us he amat i el meu amorós servatge cruelment heu bandejat", recitava Castelhoza. Eren molt explícites en qüestions d'amor físic i ben real: "Bell dolç amic, verament us puc dir que no heu deixat mai de fer-me delit des que heu volgut que us tinguera per amant", cantava Tiboris. Moltes de les lletres deixaven clar que volien tenir la veu cantant quan es tractava de tenir relacions i ser tingudes en compte pel que eren com a persones. "Un ver amic no té pas por, Rosín, de cercar gaudiment", cantava Dama H.

Hi ha obres que són una conversa entre dones o entre una dona i un home. "Na Carenza i Alaisina Yselda aborden els pros i contres de la maternitat, sense obviar els aspectes estètics", destaca Simó. Ho fan amb certa ironia i de manera força explícita. Yselda diu a Na Carenza: "Carenza, m’agrada la idea de tenir un marit però crec que tenir fills és dura penitència, perquè les mamelles es despengen i la panxa es marceix i es torna lletja".  Simó apunta que també hi va haver dones que van declarar el seu amor a altres dones: "La cançó de Bieiris de Romans a Na Maria podria ser l’única cançó lèsbica del corpus, malgrat que, obstinant-se en negar-ho, alguns crítics han proposat de veure la Verge rere la Maria a qui va adreçada (cosa que empitjora la situació si llegim amb atenció la lletra), o senzillament que l’autor seria un home (que per motius també difícils d’entendre s’hauria buscat un pseudònim femení)". De fet, és fàcil interpretar la cançó com una declaració d'amor: "I per vós tinc el que és goig i alegrança i és per vós que sovint sospiro tant", cantava Bieiris de Romans a Na Maria, dama de gran valor.

La singularitat d'Occitània

Les dones a Occitània tenien una posició relativament privilegiada al començament de l'Edat Mitjana. A inicis del segle X hi havia feus occitans en mans de dones, com els comtats de Besiers, Carcassona, Montpeller, Nimes, Tolosa o Llemotges. Les croades de 1146, 1189, 1203, 1217 i 1229 van portar una riuada d'homes cap a Orient i molts hi van perdre la vida. "No hi va haver cap altre esclat comparable de dones poetes en cap altre lloc d'Europa on hagués arrelat la poesia trobadoresca", escriu Bogin. "Jo sempre dic que Occitània era com la Nova York del segle XII. Era un espai d'una modernitat brutal i el discurs d'aquestes dones reivindicava el dret a gaudir del propi cos i de la mateixa sexualitat; la Comtessa de Dia diu públicament que el matrimoni només és un contracte polític i que l'amor i el desig venen per una altra banda", afirma Simó.

Les croades de l'Església catòlica contra Occitània van posar fi a la poesia de les trobairitz. L'any 1209, el papa Innocenci III va proclamar la croada i el rei de França hi va posar tota la força i els recursos. Era una guerra d'annexió. Els càtars havien anat aconseguint adeptes al sud de França i una de les seves heretgies era que consideraven iguals els homes i les dones. De fet, a les dones se'ls permetia fins i tot predicar. L'oferta del monarca francès era temptadora: als que participessin en la guerra contra Occitània se'ls perdonaven els deutes i els pecats, i se'ls garantia un lloc al cel. Cinquanta anys després, Occitània havia estat arrasada i milers de persones cremades a la foguera, i es van imposar la llengua, la cultura i els costums francesos. La dona del senyor es va convertir en la Verge Maria.

Malgrat tot, encara avui podem recuperar part de la veu d'aquestes dones. "Van ser extraordinàriament modernes. Tot el que s'escrivia era per legitimar el poder dels nobles; es parlava de fets gloriosos, dels avantpassats, d'ideals de la memòria col·lectiva. En canvi, les dones escriptores de l’època com Maria de França, parlen de la individualitat”, parlen de la individualitat", destaca Simó. Per fer visible tot aquest llegat hi ha una exposició, Realitat i ficció de les dones medievals que es pot veure a l'Institut d'Estudis Catalans fins al 30 d'abril, i aquest mes de març s'ha celebrat un col·loqui internacional sobre el tema. A més, Simó i el seu equip treballen intensament en l'elaboració del Corpus des Troubadours, un projecte de l'Institut d'Estudis Catalans comissionat per la Union Académique Internationale. "Volem donar un nou impuls a la plataforma d'accés obert a diferents materials vinculats a l'estudi de la poesia trobadoresca i a la seva recepció a Catalunya", explica Simó. La plataforma té una secció dedicada a l'edició digital de la poesia medieval de dones i es publicarà un llibre electrònic interactiu.