REPORTATGE
CARLA FAJARDO MARTÍN

Qui té por de la poesia?

Professors i poetes reflexionen sobre la manera d’acostar a tothom un gènere mitificat

Qui té por de la poesia? / ARA Zoom

“No entenc la poesia” és una sentència que s’acostuma a fer davant d’un vers. “Què has d’entendre? Potser has tingut una sensació que t’ha frapat. Et fas la teva pel·lícula. No cal entendre-ho tot. Vivim en una societat en què la raó ens l’han posat al cim. Quantes coses no tenen explicació? La vida és pura incertesa, amb la pandèmia s’ha demostrat més que mai”, ens rebat la catedràtica de filologia catalana i impulsora del grup de recerca Poció, que fusiona poesia i educació, Glòria Bordons. I és que gaudir-ne és per a ella l’emoció, la musicalitat i el gust per la llengua, a més de descobrir-hi coses d’un mateix i del món que ens envolta, però de vegades ens resulta difícil connectar-hi: “Passa també davant un quadre abstracte. El problema és que no sabem interpretar i no ens sabem emocionar”.

Una professora de literatura recitant a classe o una prestatgeria plena d’obra poètica són alguns dels records que mencionen els amants de la poesia com a punt de partida per convertir-se en lectors. Qui ens acosta a la poesia és una pregunta que assenyala irremeiablement les famílies i l’ensenyament. “Difícilment es troben professors que plantin un poema davant els alumnes i preguntin «què hi veus, aquí?»”, diu Bordons, que reivindica que tingui més espai a les escoles i els instituts i prioritzar-ne la interpretació a l’anàlisi formal de la rima i l’estrofa.

“La poesia que ensenyem queda molt lluny de la seva realitat. Jo els porto Gloria Fuertes i intento preguntar què els suggereix”. Roger Ballesté és professor de secundària i fa anys que hi dona voltes. Per una banda, el temari s’enfoca des d’una perspectiva històrica i no literària i, per l’altra, s’ordena cronològicament i sovint no hi ha temps d’aprofundir en el segle XX, explica. Ballesté també atribueix el desinterès a la societat de la immediatesa i a un alumnat molt pendent de les pantalles, que no està acostumat a la lectura. Ho associen a “un rotllo”: “Ho volen entendre tot ara i la poesia és un gènere que s’ha de pensar, cosa que no fan i que no potenciem”, afegeix. La formació dels professors també és un escull a l’hora d’acostar la poesia als joves: Ballesté només ha tingut una optativa en què es tractés poesia escrita de fa menys de mig segle en quatre anys de carrera.

Remenar una lleixa

I qui millor per transmetre l’amor per la poesia als joves que els mateixos poetes. És el que fan Miriam Cano i Josep Pedrals a través de l’escriptura i la docència. “Jo deixaria un adolescent en una habitació plena de llibres i que remeni, i que una lectura el porti a l’altra”, diu Cano, que fa seminaris de lectura i creació poètica a l’Escola Bloom, una manera d’impulsar la lectura perquè “no es pot escriure sens haver llegit”. “Se li ha de treure la pàtina d’excelsa i inaccessible”, diu la poeta: “Ens han fet veure la poesia com una filigrana de formes”, però en realitat parla de nosaltres i del món que ens envolta.

Pedrals, que fa recitals comentats en escoles i instituts, assegura que si s’explica amb gust es desperta “el cuquet” i l’entusiasme dels adolescents. El poeta advoca per abandonar les transcendències i acostar-se als joves a través del joc i la llibertat: “El que no cal és encasquetar. Potser depèn de quin Carner, a un adolescent no li diu res ni troba la manera d’entendre aquella llengua”.

La poesia es llegeix, però també s’escolta. Per a Pedrals, hi ha un menyspreu a la poesia oral que ha jugat en contra de la popularitat del gènere, perquè és una bona via d’aproximació que no requereix la mateixa dificultat que llegir-la. És la proposta que ell fa quan entra a les classes: “Escolteu-me. La poesia és per sentir-la amb les orelles”. Més enllà dels recitals, la música també és una manera d’acostar-s’hi. Cano ho il·lustra amb la seva pròpia experiència: “La primera vegada que vaig saber que hi havia una manera diferent d’explicar les coses va ser escoltant Leonard Cohen i Bob Dylan”.

Des de les biblioteques es fan recomanacions segons els interessos dels usuaris i el seu origen cultural. La bibliotecària Marta Cava fa anys que ho intenta amb la poesia a través de la música, buscant antologies temàtiques i sense tancar la porta a la poesia urbana, que s’ha popularitzat a les xarxes amb noms com Defreds i Irene X i que té tirada entre els joves. Tot i així, considera que cal trobar un equilibri entre els clàssics i els contemporanis per trencar el tòpic que “la poesia és pesada i no s’entén”. Per fer-ho, tot s’hi val, com escriure versos a les portes dels instituts on treballa i que els alumnes s’aturin a comentar-los. Fins ara, els que han tingut més èxit són aquests d’Enric Casasses: “No haver-te conegut / seria terrible. / Però terrible terrible. / I no ho sabria. / A sobre, no ho sabria”.