REPORTATGE
JORDI NOPCA

La poesia catalana contemporània s’examina

Tots cinc es van incorporar a l’escena literària en moments diferents, i des de llavors no l’han abandonat. Amb nou llibre acabat de sortir del forn, Dolors Miquel, Eduard Escoffet, Sebastià Alzamora, Àngels Gregori i Miquel de Palol es reuneixen per analitzar la poesia catalana actual

La poesia catalana contemporània s’examina Zoom

Qualsevol que hagi arribat fins a la rebotiga de la poesia catalana sap que és un racó perillós: a sota d’una agradable catifa de versos s’hi amaguen odis psicopàtics, ferides difícils de curar i personalitats un pèl -o força- sinistres. Una trobada entre poetes de generacions i estètiques diferents podria ser un bon punt de partida per a l’apocalipsi. Excepcionalment, cinc d’ells enterren les destrals de guerra per un dia i s’avenen a conversar al voltant d’una taula. Tenen dos bars per triar: un de modest, el Simpatia, i un de més ampul·lós, on a l’entrada hi ha escrita la paraula lounge. Opten pel segon.

Començar a fer camí

La trobada amb altres veus per construir una veu pròpia

“No em crec un representant significatiu de cap generació ni de res -comença Miquel de Palol-. Vaig néixer a la Castella profunda el 1953. Creia que el que pensava sobre literatura i poesia era cosa meva i prou. Quan vaig començar a escriure em vaig adonar que hi havia una sèrie de gent de la meva edat que coincidia amb mi. Hi havia, entre d’altres, en Ramon Balasch, en Xavier Bru de Sala i la Maria-Mercè Marçal. Vam arrencar en grup sense que es pugui dir que els continguts tinguessin gaires coses en comú”. Palol, net del també poeta Miquel de Palol i Felip, ha construït, des de la publicació de Lotus (1972), una prolífica i ambiciosa trajectòria poètica, narrativa i assagística, que acaba de donar el seu últim fruit, Alguns paisatges (LaBreu, 2018).

“Jo em defineixo com una vella emergent -diu Dolors Miquel fent broma-. A casa meva no hi havia cap tipus d’amor per la literatura: que llestos devien ser per sortir-se’n sense llegir res. Vaig començar a escriure perquè ho necessitava”. El primer llibre de poemes de Miquel va arribar el 1990, El vent i la casa tancada, i no va ser fins a finals d’aquella dècada que va reincidir amb Llibre dels homes (1998) i Haikús del camioner (1999). “Vaig començar a recitar el 1997, durant la gira d’ Uh de l’Enric Casasses -diu-. Em van haver d’emborratxar perquè sortís. Van ser dies d’etilisme i fum. Si no hagués estat per la poesia m’hauria suïcidat”. Miquel recorre al seu costat més irreverent a Heavy Mikel (Fonoll, 2018): “No em matxaquis més el cor, / amor meu, amb la picadora, / que després trobaràs agror / a l’hamburguesa”.

La història de Sebastià Alzamora arrenca al municipi mallorquí de Llucmajor, on va néixer el 1972. “La meva educació va ser en una escola pública durant el postfranquisme -explica-. A casa meva no hi havia llibres, tot i que hi havia molta saviesa, la dels meus pares. Als 14 anys vaig tenir de professor de literatura catalana en Damià Pons. Gràcies a ell vaig descobrir en Blai Bonet i en Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Llegint-los em vaig adonar que volia fer el mateix que ells”. Alzamora va debutar als 22 anys amb Rafel, premi Salvador Espriu. Des de llavors ha combinat la poesia -va formar part del grup dels Imparables- i la narrativa: el 2011 va guanyar el Sant Jordi amb Crim de sang. Aquest 2018 ha publicat el recull de poemes La netedat a Proa.

Eduard Escoffet no va debutar en format llibre fins al 2012, amb Gaire (Pagès). Tenia 33 anys, però en feia 16 que recitava i muntava cicles de poesia des de Barcelona. “A l’escola em va marcar la descoberta de Joan Salvat-Papasseit i Joan Brossa -diu-. Quan vaig començar a recitar em vaig relacionar amb generacions més grans, sobretot amb Carles Hac Mor, els Accidents Polipoètics, Josep Ramon Roig i Francesc Garriga. A cap d’ells els preocupava seguir uns esquemes, sinó cultivar una veu pròpia: la seva escriptura és libèrrima”. Escoffet presenta ara Menys i tot (LaBreu).

Nascuda el 1985 a Oliva, a la comarca valenciana de la Safor, Àngels Gregori comparteix la precocitat d’Alzamora, Escoffet i Palol. “Era una estudiant bastant dolenta i odiava la poesia, fins que als 16 anys una professora em va descobrir Maria-Mercè Marçal -recorda-. Ella em va portar a escriure. Dos anys després vaig guanyar el premi Amadeu Oller, i des de llavors no he parat”. Gregori destaca que l’Amadeu Oller, un dels guardons per a joves poetes inèdits, ha sigut un trampolí indispensable per donar a conèixer veus avui consolidades com les d’Esteve Plantada, Laia Noguera, David Caño i Maria Cabrera. També té nou llibre, Quan els arbres cauen (Bromera), premi Vicent Andrés Estellés.

Varietat i precarietat

Cada cop hi ha més editorials que publiquen poesia

Palol formava part de la tria de poetes que Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura van fer a Les darreres tendències de la poesia catalana (1980). “A la dècada dels 70, la col·lecció sagrada era Els Llibres de l’Óssa Menor, de Proa -explica-. Llavors van aparèixer Els Llibres de l’Escorpí com a cosa trencadora. Altres editorials emblemàtiques de l’època van ser Edicions del Mall i Laia. També Quaderns Crema va publicar poesia, tot i que més esporàdicament”. Sebastià Alzamora completa el panorama: “Des de Mallorca, Moll va fer una feina esplèndida. I des del País Valencià, Tres i Quatre”. Durant els anys 80 van enriquir el panorama Columna, Bromera, Empúries, Cafè Central, Edicions de la Guerra i Pagès. Més endavant cal destacar la feina d’Emboscall, Viena, Curbet, Lleonard Muntaner, El Gall, LaBreu -gràcies a la proteica i eclèctica col·lecció Alabatre-, Llibres del Segle, AdiA, Edicions del Buc, Fonoll, Saldonar i Terrícola. “Un punt important és que fa vint anys als taulells de novetats només hi havia els de les grans editorials -diu Escoffet-. Ara la varietat de segells és molt més gran i els llibres estan col·locats al mateix nivell, vinguin de grans grups o de microeditorials. En aquestes últimes dues dècades tot s’ha obert bastant i ha augmentat la quantitat de poetes. Han crescut les maneres de difondre la poesia, però la diversitat de l’escena no tant. Un dels punts importants del nostre present és la precarietat”.

Aquesta incorporació creixent de veus es nota a 68/18. Mig segle de poesia catalana, la nova antologia d’Altaió i Sala-Valldaura per a Proa. Han triat 231 autors nascuts entre el 1940 i el 1997 que han publicat a partir del 1968 i fins al present. “Fa un parell de dècades Barcelona exercia de capital, però també hi havia un punt de centralisme -comenta Alzamora-. Actualment hi ha cocapitalitats: l’escena mallorquina és important, per exemple”. “També la lleidatana”, recorda Palol. Àngels Gregori, que des de fa quinze anys dirigeix un festival de poesia anual a Oliva, ha ajudat a dinamitzar l’escena valenciana. “Bona part de la gent que ve a la Poefesta no són lectors habituals de poesia -recorda-. Actualment, un dels objectius dels festivals és conquerir nous públics”.

Recitar poesia ahir i avui

De la inexistència a la demonització i la consolidació

“A la dècada dels 70 no hi havia cap estructura de recitals: ningú no havia pensat encara en la dimensió escènica de la poesia -diu Miquel de Palol-. Hi havia hagut, això sí, grans esdeveniments com el Price [1970] i el Gespa Price de Bellaterra [1975]”. A cites anuals com el Festival Internacional de Poesia de Barcelona o el Festival de Poetes de la Mediterrània, organitzat a Palma per Biel Mesquida, cal sumar-hi els Set Dies de Poesia a la Ciutat, germen del Barcelona Poesia, impulsat per David Castillo i l’Icub, i iniciatives com el festival Proposta del CCCB, dirigit per Eduard Escoffet. “A finals dels 90 els festivals de poesia estaven demonitzats -recorda-. Hi havia una divisió entre els poetes que publicaven en editorials i els que feien recitals”. Enric Casasses, Meritxell Cucurella-Jorba, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Víctor Nik i Josep Pedrals van dinamitzar el panorama de recitals. A Barcelona, les coses van començar a canviar amb les programacions de poesia de bars com el Siena o l’Horiginal: aquest últim organitza recitals setmanals des del 2002. “Hi va haver un abans i un després en la meva vida des que vaig visitar per primera vegada l’Horiginal -admet Gregori-. No seria la mateixa”. “Recordo amb molt de carinyo algunes gires passadíssimes de voltes -diu Dolors Miquel-. L’actitud era importantíssima, en aquells moments. Pujaves a l’escenari per fer actes poètics de debò. Aquella veracitat no l’he tornat a veure mai més”. Així i tot, i després de patir un retrocés per culpa de la crisi econòmica que va començar el 2008, l’escena de recitals continua ben viva, amb cites anuals de referència que s’afegeixen a les ja esmentades com ara la Festa de la Poesia de Sitges, el Festival Poesia i + de la Fundació Palau o l’atapeït calendari de presentacions de llibreries com ara la No Llegiu, La Impossible i La Calders.