Dossier Llegir en temps accelerats Desplega

1.

Narrativa curta per a temps accelerats

2.

Per què ens agraden les sagues i les novel·les de 1.000 pàgines?

3.

Vaig néixer abans-d’ahir i ja som demà passat: breu història del relat breu

4.

Poetes d'Instagram: aliats o contrincants?

5.

On firmaran els autors per Sant Jordi?

Barcelona"Els fragments són l'única forma literària en què crec", deia un personatge de Donald Barthelme en un conte del 1966, See the moon?, a la revista The New Yorker. Mig segle després, influïts en part per l'acceleració de la vida actual i per les xarxes socials, són molts els novel·listes que han fet cas d'aquestes paraules d'un dels grans referents postmoderns nord-americans, que serveixen les seves ficcions llargues esbocinades. També ha proliferat el conreu del microconte, que estudiosos com Irene Andrés-Suárez consideren "el quart gènere narratiu, al costat del relat, la novel·la breu i la novel·la". Internet s'ha convertit també en laboratori creatiu, ja sigui a través de fils de Twitter o de l'escriptura tallada i confessional que abunda a Instagram, en prosa i en vers.

La crida de la brevetat

La gran efervescència del microconte a Catalunya

"El microconte és un gènere que sempre m'ha fascinat perquè exigeix a l'escriptor un esforç de concreció narrativa mitjançant el·lipsis i una prosa molt precisa en què cada paraula és important", explica Jordi Masó i Rahola, que ha publicat llibres com Polpa (2016) i Ambrosia (2020) –tots dos a Males Herbes– en què abunden les narracions molt curtes. "La brevetat màxima, la tensió narrativa extrema, la concisió, la precisió, la importància del títol a l'hora d'interpretar el text i la importància dels principis i finals" són algunes de les característiques que destaca Damià Bardera dels microcontes que ha publicat des de fa més d'una dècada a l'editorial El Cep i la Nansa, dels quals va fer una selecció per a Empúries a Un circ al pati de casa (2019).

Bardera desvincula la brevetat dels seus contes a l'acceleració de la vida. "El temps que hi dedico és l'equivalent al que dedicaria a una novel·la, o si més no una novel·la breu –explica–. L'opció d'escriure textos breus té a veure amb la meva condició d'escriptor. No és que jo m'interessés per escriure formes narratives breus, sinó que aquestes formes es van interessar per mi. I jo vaig escoltar la seva crida, esclar". Jordi Masó, en canvi, connecta "l'auge del microconte" amb "l'aparició i expansió d'internet en els últims vint anys". "Les dimensions limitades d'un microconte el fan òptim per a la seva lectura a la pantalla de l'ordinador: llegir textos més extensos es torna més feixuc –continua–. Des del punt de vista de l'escriptor, però, no veig per què ens hauríem de veure abocats a escriure un microconte per falta de temps. Si vols escriure bé sempre has de trobar un temps de calma, independentment del gènere que triïs".

A més de conrear el microconte, Jordi Masó ha publicat l'antologia Bones confitures (Témenos, 2019), que recull 173 textos de 85 autors entre els més de 800 que ha publicat en un blog de referència sobre el gènere, La Bona Confitura. "Hi ha una gran efervescència del microconte a Catalunya , sobretot a internet –explica–: s'organitzen tallers d'escriptura i es convoquen concursos a tot el país. També se'n parla sovint en l'àmbit educatiu, perquè és un gènere idoni per acostar la narrativa als joves. Per desgràcia l'interès editorial encara és escàs". "Ens aniria bé tenir una editorial que apostés clarament per aquest gènere i que en fos una referència, tal com passa amb Menoscuarto en castellà –demana Damià Bardera–. La literatura catalana té una assignatura pendent amb el microconte".

Transformar la narrativa

Renovar la literatura (una vegada més)

Una de les acadèmiques que ha estudiat el microconte en les quatre llengües oficials a Espanya és Irene Andrés-Suárez. Al volum de referència Antología del microrrelato español (Cátedra, 2011) es remuntava fins a primers del segle XX per traçar un recorregut històric pel gènere. "El microconte ha transformat la narrativa i ha fagocitat tots els altres gèneres literaris", explica des de la Universitat de Neuchâtel, a Suïssa. Andrés-Suárez recorda com "les avantguardes històriques" han estat caracteritzades per "un gran impuls renovador", que ha passat també per "l'exploració de la brevetat": d'André Breton a Daniïl Kharms passant per Macedonio Fernández i Ramon Gómez de la Serna. Cita també "grans renovadors de la tradició literària com Baudelaire, Borges, Kafka, Beckett, Brecht i Javier Tomeo".

Entre les transformacions del microconte durant l'última dècada, l'estudiosa destaca "el predomini de l'enfocament fantàstic i metaliterari" i la "incorporació de noves veus femenines". Alguns dels noms que despunten són els de Lydia Davis, Gunnhild Oyehaug –de pròxima publicació en català a Nits Blanques–, Joy Williams, Julia Otxoa i Ana María Shua. En el camp de la novel·la breu, la fragmentació és un dels trets més característics de Jenny Ofill, que després de despuntar amb Departament d'especulacions (Amsterdam/Asteroide, 2016) ha continuat esbocinant la interioritat dels seus personatges a Com el temps (2020), a través de petits diàlegs, reflexions, cites i escenes minimalistes que expliquen el dia a dia d'una bibliotecària preocupada per una possible apocalipsi climàtica. "Poso tots els fragments narratius a la pàgina, però no ho explico tot –explica–. Confio que els lectors entenguin com s’uneixen. Trigo molt de temps a escriure un llibre perquè vull assegurar-me que cada fragment pugui tenir sentit sol i a la vegada encaixar en la història principal".

Deixar-se inspirar per les xarxes

Els casos de Luna Miguel i Guillem Clua

Poeta, narradora i assagista, Luna Miguel acaba de publicar Caliente (Lumen, 2021), on combina les reflexions sobre el desig i la creativitat amb una història de ruptura. "Algunes de les anotacions breus que formen el llibre van néixer de posts d'Instagram –diu–. Durant una època escrivia molts textos de 200 o 300 paraules pensats només per a aquest format. Era com un dietari, on combinava pensaments amb imatges". Miguel diu que ha deixat córrer aquesta metodologia: "Requereix invertir-hi molt de temps, i sovint reps tantes respostes que t'acaben fent dubtar del que has escrit. Es perd una mica la feina en solitari que necessites com a autora".

Oferir "una barreja de reflexions, narrativa i poesia està de moda gràcies a autores com Maggie Nelson", reconeix Luna Miguel. En la fragmentarietat del seu últim llibre, l'autora reconeix una influència més francesa, que va arrencar amb els aforismes de Cioran quan era adolescent, va continuar amb Marguerite Duras i actualment acudeix també a assagistes com Maurice Blanchot i Jean-François Billeter.

El dramaturg i guionista Guillem Clua va publicar a finals del 2018 una ficció a través de Twitter que es va fer viral i que el va convidar a repetir la fórmula en diverses ocasions. "Em vaig inspirar en un fil de Manuel Bartual que havia causat sensació l'estiu del 2017 –recorda–. Un exercici que plantejava als meus alumnes de guió de l'Escac era explicar una història per Twitter. Em vaig acabar atrevint a fer-ho jo". Abans de les xarxes socials, si Clua hagués volgut explicar la història de la tomba dels soldats romanesos Emil i Xaver hauria optat per escriure'n una obra de teatre. "Optant per Twitter, el feedback amb els lectors va ser molt ràpid, i em va donar eines per continuar el relat, tot i que el final ja el sabia –reconeix–. Explicar històries es fa des de sempre. El que canvia és el lloc d'on germinen: és això el que m'apassiona. No hi ha llocs millors ni pitjors des dels quals escriure. En el cas de Twitter, em va interessar també com a via d'escapament. La novetat feia que no hi hagués tanta pressió professional com en altres formats".

Cap on anem?

Les pantalles han canviat la nostra manera de llegir i escriure

La brevetat i fragmentarietat interessa a autors de diverses generacions i amb finalitats diverses. L'últim llibre d'Eva Piquer és Com abans de tot (Bridge), on combina textos breus amb les il·lustracions d'Eva Armisén. "És evident que el mòbil ha canviat la nostra manera de llegir –explica–. A l'univers digital predominen els textos fragmentats i descontextualitzats, i té certa lògica que aquesta tendència es tradueixi d'alguna manera en el món del llibre imprès. Però em sembla que la ficció de format extens sobreviurà, perquè ens calen les lectures profundes que ens permeten oblidar-nos de tot, també de les interrupcions que ens arriben a través del mòbil".

Vicenç Villatoro compagina l'escriptura de llibres d'una extensió remarcable –com La casa dels avis (Proa), de 672 pàgines– amb un dietari d'entrades que tenen un màxim de 1.275 caràcters a l'ARA. Reserva el dietari per "expressar una idea clara i concreta que exigeix síntesi". Als llibres vol ser "analític i minuciós", amb la intenció "d'evocar mons i vides on els detalls són rellevants". Diferencia també la forma de treballar uns textos i els altres: "El periodisme l'escric a ordinador. La poesia o la narrativa, a mà". Villatoro recorda que "cada vegada que canvia el com acaba canviant també el què: quan es transforma la manera d'escriure o de llegir, acaba canviant també allò que s'escriu i allò que es llegeix".

En aquest sentit, Maryanne Wolf, doctora en magisteri per la Universitat de Harvard i especialista en la lectura –el seu últim llibre, Lector, torna els llibres, acaba de ser traduït al català a Viena– adverteix dels canvis que el món digital i l'omnipresència de les pantalles estan provocant als lectors. "El circuit mental d'un lector és tan senzill i complex com l'educació i les experiències de lectura que ha tingut –defensa–. Les pantalles afavoreixen la velocitat, fer diverses coses alhora i accedir a grans volums d'informació. La lentitud i la reflexió que requereixen la lectura en profunditat i el pensament crític queden en un segon pla". Els escriptors d'ara tenen el repte d'explicar el món accelerat en què vivim a través de textos que, siguin breus o llargs, no perdin "la capacitat d'anàlisi, l'empatia i la reflexivitat".