Llegim 14/02/2021

Un món sense homes: utopia o malson?

Les novel·les de Jacqueline Harpman, Violeta Richart i Lauren Beukes aborden l’extinció masculina

5 min
Una dona jove emprenedora amb un món virtual a les mans

Coincideixen a les llibreries tres novel·les on els homes han desaparegut del món o es troben en vies d’extinció. Totes tres, escrites des de països i sensibilitats diverses, assenyalen les virtuts i les mancances d’una realitat només poblada per dones. Són Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman (Periscopi); Y, de Violeta Richart (Amsterdam), i Afterland (Penguin), de Lauren Beukes. Fins a quin punt aquesta tendència és una novetat o, en realitat, és la variació d’una primera onada de novel·les sobre el tema?

A Y, debut de Violeta Richart (Abarán, 1972) que va guanyar l’últim premi Roc Boronat, el lector es troba amb una veu en primera persona que l’endinsa en una societat futura però de llengua arcaïtzant, esquitxada de rituals com el de la celebració de la primera regla, on el llegat del passat –en què els homes feien “coses dolentes”– no es pot ni verbalitzar. “El món que presenta Richart és utòpic o distòpic. Depèn de com es miri”, diu l’editor d’Amsterdam Llibres, Joan Carles Girbés, perquè l’autora “s’ha mantingut al marge de la promoció de la novel·la". “La part utòpica no ve de la desaparició dels homes, sinó perquè ens trobem amb una nova societat matriarcal –continua–. Per primera vegada, en aquella realitat les dones poden decidir-ho tot, tenen el poder de gestionar la societat”. Girbés recorda la sorpresa que va experimentar llegint el llibre: “És una troballa molt potent. Aire nou, diferent i desacomplexat. Obre una via inexplorada en la literatura catalana”. 

Així com, fins fa poc, “les dones han estat en un segon pla”, el món que planteja Richart inverteix aquest aspecte. “El component masculí és el que afebleix i el que s’ha d’ocultar”, explica l’editor. De fet, una de les preguntes que es fa el llibre en relació al periple de la protagonista és com aquella nova societat “accepta o no la diferència”. “Ella no és exactament igual que les altres –recorda Girbés–. Y és una novel·la breu que, així i tot, llança moltes preguntes al lector. ¿Podem arribar a ser tots iguals? ¿És convenient la uniformitat? Com gestionem la societat?” Sense fer cap espòiler, l’editor avança que “l’ésser humà tendeix a reglamentar i prohibir”, i aquest serà un dels punts contra els quals s’haurà d’enfrontar la protagonista.

Jacqueline Harpman

Una segona vida d’èxit

Jo, que no he conegut els homes, que acaba d’arribar ara en català, és una novel·la amb 25 anys d’història. L'autora, la psicoanalista belga Jacqueline Harpman, va morir el 2012, als 82 anys, després de publicar una vintena de títols. “Des que es va tornar a publicar en anglès el 2018, el llibre ha tingut una segona vida –diu Aniol Rafel, editor de Periscopi–. S’ha començat a traduir en altres països i hi ha hagut llibreries com Waterstones que la destaquen com un clàssic desconegut que no et pots perdre”. 

Rafel explica que quan es comença la novel·la, “no se sap massa bé què està passant, però la veu narradora t’atrapa, et transporta gairebé a un tractat filosòfic”. L’editor hi veu “una reinterpretació del mite de la caverna”, i també “un paral·lelisme amb l’autora, que era d’origen jueu i va veure com diversos membres de la seva família eren tancats a Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial”. D’aquest còctel gairebé impossible en surt la protagonista, una jove que viu, juntament amb trenta-nou dones més, tancada en un soterrani. “Tot el que ella sap del món anterior li expliquen les seves companyes”, diu Rafel: aquell món d’ombres platonià s’esmicola el dia que els guàrdies que les vigilen desapareixen i elles poden sortir a l’exterior. 

“Els pocs homes que queden juguen un paper curiós, a la novel·la –continua Aniol Rafel–. L’única interacció dels guàrdies amb elles és castigar-les i vigilar-les”. En aquest punt ressonen ecos de la toxicitat patriarcal. “El despertar del desig i la sexualitat de la protagonista el farà a través de com imagina un dels guàrdies –diu–. És un punt que ens parla de la submissió i de com s’estableixen les relacions de poder”. 

Al pròleg de l’edició de Periscopi, l’escriptora britànica Sophie Mackintosh afirma que Harpman “mostra amb astúcia la calma natural d’un món sense homes”, alhora que insinua que la manera de viure de les protagonistes és la seva “perdició”, perquè “deixen de buscar”. “El llibre tematitza la idea de llibertat i del lliure albir, també –recorda l’editor–. Quan surten del confinament, les 40 dones han d’aprendre a relacionar-se entre elles i a conviure. Creen una societat alternativa autogestionada, però una de les preguntes que et fas és si aquella nova realitat que construeixen és lliure o només és una presó més gran que la que ja coneixen”. Si la publicació de Harpman funciona en català, Periscopi voldria recuperar-ne alguna altra novel·la. Orlanda (1996) torna a proposar una mirada al binomi masculí-femení a partir d’un personatge androgin que homenatja l’Orlando (1928) de Virginia Woolf, novel·la d’aventures amb un/a protagonista que al llarg de la història va canviant de sexe.

Ursula K. Le Guin, la revolució humanista i feminista que va canviar la ciència-ficció

Un futur que mira cap al passat

També Lauren Beukes (Johannesburg, 1976) ha dedicat l’última novel·la a l’extinció dels homes. A Afterland, una pandèmia ha acabat amb gran part de la població masculina. En un món dominat per les dones, els pocs exemplars d’home que queden són fets servir com a conillets d’índies pel govern. “En un món on les estructures de poder, la desigualtat i els problemes socials continuen existint –explica l’autora–, les dones podrien ser igual d’egoistes, violentes i corruptes que els homes”. A Afterland hi ha “heroïnes”, però també “dones malvades”. El personatge principal és un nen de dotze anys a qui la seva mare ha alliberat del laboratori on el tenien tancat. “Durant la fugida, el nen és perseguit per un govern que vol controlar la seva llibertat reproductiva i també per bandes de traficants d’òrgans”, explica. 

Les novel·les de Beukes, Harpman i Richart miren cap al futur, però beuen d’una primera onada de ciència-ficció feminista, de la qual formen part novel·les com Houston, Houston, do you read? (1976), de James Tiptree Jr. (pseudònim d’Alice Sheldon), i La mà esquerra de la foscor, d’Ursula K. Le Guin. “Al darrere de cada novel·la de Le Guin hi ha una pregunta, i aquí va ser: «Què passaria si en una societat no hi hagués homes i dones?»”, es demana Blanca Busquets, traductora de tota l’obra de la nord-americana per a Raig Verd. La mà esquerra de la foscor, publicada en anglès el 1969, presenta un planeta on totes les seves criatures són andrògines. “El protagonista és un home que ve de la Terra, i el lector accedirà als seus pensaments i prejudicis sobre el món que està descobrint” –explica Busquets–. A través de l’androgínia, Le Guin ens explica que tots aquests elements que la societat ens imposa i que tenim programats no tenen sentit. El que importa són les persones, no els seus genitals”.

stats