El 1919 gairebé totes les famílies russes havien plorat la mort d’un dels seus, ja fos a la Primera Guerra Mundial, durant la revolució del 1917, la guerra civil posterior o la fam. Però el pare de la Marina, Mikhaïl Malinin, va morir en ser atropellat per una motocicleta, una de les primeres que es veien al barri residencial de Moscou on vivia aquest professor de cant que havia estat cantant d’òpera. La mort va marcar molt una filla que va rebre la pressió de tota la família, ja que tots consideraven que estava destinada a continuar la nissaga artística dels Malinin. Però no va poder. Angoixada, va decidir abandonar l’escola de cant i va estudiar química.

Quan es va graduar, el 1929, Rússia havia canviat molt. En deu anys, des de la mort del pare, el poder soviètic s’havia consolidat, Stalin ja començava a fer sentir la pressió de les seves botes georgianes sobre el coll dels ciutadans i molts jove es deixaven seduir per una societat en què la tecnologia tenia més bona fama que l’òpera. La Marina va trobar feina en una fàbrica de tints industrials on va conèixer el seu marit, de qui va agafar, com és tradició a Rússia, el cognom. I ja com a Marina Raskova, va canviar de feina i va entrar en un centre d’estudis aeronàutics on va començar a conviure amb aviadors. La seva feina era ajudar a dissenyar productes químics per aïllar les cabines dels aviadors, però curiosa com era, va demanar aprendre a pilotar durant les estones lliures. I un cop va pujar a un avió, va descobrir que havia nascut per volar. Amb 24 anys i mare d’una nena, la Marina va demanar d’entrar a les forces aèries soviètiques. Va superar les exigents proves i el 1933 es va convertir en la primera dona que rebia la titulació per ser navegant en vols militars a la Unió Soviètica. Malgrat que sabia pilotar, es va especialitzar a interpretar els mapes i els paisatges com a navegant. I ho feia tan bé que el 1934 va rebre permís per ser la primera dona a fer de professora als alumnes de l’acadèmia aèria.

A la Unió Soviètica, llavors els aviadors tenien la fama que tindrien anys més tard els astronautes. Diferents pilots soviètics van batre records mundials i la Marina va participar en un d’ells. El 1938 tres dones van pujat dalt d’un bombarder Ant-37 retocat per a l’ocasió, per intentar protagonitzar el vol més llarg sense escales que hagués fet mai una tripulació femenina. Batejant la nau com Ródina -una forma d’anomenar la pàtria comparant-la amb una mare-, Marina Raskova, Polina Osipenko i Valentina Grizodubova van volar de Moscou fins a Komsomolsk, una vila a l’extrem orient rus, no gaire lluny de la costa davant del Japó. El vol, de 6.450 quilòmetres, va durar 26 dies i gairebé acaba malament, ja que a causa de la poca visibilitat no trobaven la pista d’aterratge final. La tripulació, en plena tempesta, va decidir aterrar a la rodalia de la ciutat. La cabina de la navegant, però, era a la part inferior de la nau i en cas d’aterratge d’emergència podia quedar destrossada, motiu pel qual ella va saltar en paracaigudes. La Marina va caure en un bosc salvatge on es passaria deu dies sola, espantant com podia els llops que la rondaven. Quan tothom la donava per morta, va contactar amb un grup de recerca, i va descobrir que les seves dues companyes també havien sobreviscut a l’aterratge d’emergència.

Totes tres van rebre les condecoracions més altes de mans de Stalin. I quan l’URSS va entrar a la Segona Guerra Mundial, la Marina en persona va demanar a Stalin poder liderar un regiment de les forces aèries format per dones. La Marina va rebre el permís i va entrenar ella mateixa les soviètiques que van presentar-se voluntàries per lluitar al cel contra els nazis. Raskova va morir en un accident el 1943 quan participava en la defensa de Stalingrad. Anys més tard es va descobrir que havia estat informant del KGB. La seva figura, però, encara és venerada dins de les forces aèries de Rússia.

'Las brujas de la noche': Lyuba Vinogradova

La historiadora russa Lyuba Vinogradova va buscar les últimes supervinents del 46è regiment de l’aviació soviètica, format per dones, per recuperar les seves històries de la guerra. Un llibre ben documentat i ple d’emoció amb els testimonis i records d’unes dones valentes que trobaven en Marina Raskova la inspiració.