Llegim 21/09/2015

Un itinerari infal·lible per la ciència-ficció

Miquel Barceló publica una versió ampliada i actualitzada d’un assaig de culte del 1990

3 min
Un itinerari infal·lible per la ciència-ficció

BarcelonaEndinsar-se per les realitats diferents i sovint llunyanes de la ciència-ficció no és una aventura fàcil. Per on hauríem de començar? Potser per definir-la. Un dels seus elements determinants és “l’especulació imaginativa”, explica Miquel Barceló, autor de Ciencia ficción. Nueva guía de lectura (Ediciones B). Què passaria si...? Aquesta pregunta plana rere moltes novel·les del gènere: l’enigma es pot aplicar a tota classe d’elements, des dels clons d’humans fins a la intel·ligència artificial, els extraterrestres o el viatge al passat. Des que a finals del segle XIX Herbert George Wells va inaugurar la ciència-ficció amb La màquina del temps les galàxies de la imaginació no han deixat de créixer, i “la primitiva orientació limitada a les ciències físico-naturals” s’ha ampliat a “l’anàlisi d’hipòtesis que també corresponen a la psicologia, la sociologia, l’antropologia o la història, i en definitiva el conjunt de les anomenades ciències socials”.

Un cànon abundant

Dels clàssics als llibres “estranys preferits”

Barceló, enginyer aeronàutic, catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya i novel·lista, dedica gairebé dues-centes pàgines de l’assaig -en va publicar una primera versió l’any 1990- a confeccionar una llista de llibres endreçats cronològicament i que es divideix en tres apartats. En el de clàssics hi ha distopies com Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, Sirius (1944), d’Olaf Stapledon -que explica la història d’un gos a qui se li augmenta artificialment la intel·ligència perquè pugui observar i jutjar la societat humana-, i 1984 (1949), de George Orwell.

Llavors entrem als 100 títols canònics segons Barceló, que comencen amb Universo de locos (1949), de Fredric Brown, i arriben fins a Anatema (2008), de Neal Stephenson. Entremig queden llibres emblemàtics de Ray Bradbury (Les cròniques marcianes, 1950), Stanislaw Lem ( Solaris, 1961), Ursula K. Le Guin ( La mà esquerra de la foscor, 1969) i William Gibson ( Neuromante, 1984). “Si una cosa ha canviat en aquests últims trenta anys és que el gènere ha deixat de ser per a un grup reduït de lectors -afirma-. Actualment, els adolescents han vist més ciència-ficció que westerns. Si el gènere morís seria per dilució”.

Tot i el predomini actual d’una ramificació més rendible econòmicament, la fantasia - “a més, llegir-la és més fàcil”, admet l’autor- hi ha renovadors de la ciència-ficció com Charles Stross, de qui cita Accelerando (2005), i autors que en l’última dècada han escrit títols emblemàtics, com és el cas de Vernor Vinge i Al final del arco iris (2006). L’especialista encara recomana uns quants llibres “estranys preferits”, com ara Limbo (1952), de Bernard Wolfe, “una brillant metàfora dels problemes del segle XX”: el protagonista és un doctor que en plena Tercera Guerra Mundial es refugia en una illa i es dedica a investigar els centres d’agressivitat del cervell humà practicant lobotomies mentre el conflicte es resol amb la conversió dels homes en cíborgs.

L’èxit de les sagues

D’Asimov a ‘Criptonomicón’, de Neal Stephenson

“Per a un autor de ciència-ficció crear una saga és fins i tot molest perquè l’obliga a treballar el mateix món durant molt de temps i, en general, com més mons visita i més hipòtesis planteja, millor s’ho passa”, resumeix Barceló. A l’assaig afegeix que les sagues “representen cert grau de deixadesa per part de l’autor”, encara que sigui una tria cada vegada més recurrent, en part gràcies a l’èxit comercial d’un primer llibre que convida l’autor a seguir traient-ne rendiment en futurs lliuraments. Una de les sagues pioneres i molt llegida és Fundació, d’Isaac Asimov a la dècada dels 50, que avança en paral·lel als relats de robots i les novel·les de l’Imperi Galàctic. També hi ha Dune -formada per sis novel·les de Frank Herbert-, que va ser adaptada al cinema per David Lynch “amb controvèrsia”, escriu Barceló. Tres sagues recents de gran repercussió són El joc de l’Ender, d’Orson Scott Card, Mundodisco, de Terry Pratchett, i Criptonomicón, de Neal Stephenson.

El futur serà de les dones

Una tendència a l’alça i amb bons exponents

“Fins a la dècada dels anys 70, la ciència-ficció estava basada sobretot en física, química, enginyeria i biologia -comenta Barceló-. L’entrada de ciències més suaus com l’economia o la sociologia s’ha donat al mateix temps que creixia la producció escrita per dones”. L’autor recomana Tránsito (2001), de Connie Willis, i la “meravellosa” La velocidad de la oscuridad (2002), d’Elizabeth Moon. Entre els punts forts de les novel·les escrites per dones hi ha que “la relació de poder entre gèneres no és la mateixa”. Barceló cita La bella durmiente, de Sheri S. Tepper, versió ecologista, feminista i amb uns quants viatges temporals del clàssic de Charles Perrault.

stats