'Rentrée' literària
Llegim  /  Reportatges 24/09/2022

Tres escriptores debutants per seguir-los la pista

Maria Canelles, Helena Guilera i Regina Rodríguez Sirvent presenten tres novel·les atrevides a la 'rentrée' literària

6 min
Maria Canelles, Helena Guilera i Regina Rodríguez Sirvent

BarcelonaLa collita literària de la tardor ha fet brotar noves veus d'escriptores amb camins prometedors. Helena Guilera, Maria Canelles i Regina Rodríguez Sirvent debuten amb tres novel·les ambicioses, que busquen sortir del mainstream per portar a primera línia llibretera personatges polièdrics i estils narratius atrevits. Totes tres coincideixen a explicar que publicar per primera vegada no ha estat fàcil –però tampoc missió impossible– i admeten que per aconseguir-ho cal conèixer bé el sector, una bona dosi de perseverança i un grapat de sort.

1.
"No existeixen els lligams sense patiment"

L'escuma

Helena Guilera. Periscopi


Helena Guilera fotografiada al barri de Gràcia de Barcelona

"La nostra identitat es construeix a partir de les relacions que fem entre el passat, el present i les expectatives que tenim de futur. Si no som capaços de fer aquest exercici, ens anem desdibuixant", diu Helena Guilera (Barcelona, 1993) per explicar com la memòria ens defineix a tots. Aquesta és una de les idees troncals de L'escuma (Periscopi), la seva primera novel·la , que va néixer quan van detectar Alzheimer a l'avi de l'escriptora. Aleshores ella treballava a Londres com a agent literària, i en les seves escapades cap a Catalunya veia com l'avi "estava en aquella fase incipient en què el mateix pacient s’adona que va perdent la memòria". A L'escuma qui ho pateix és en Juli, un violoncel·lista que cada vegada recorda menys notes.

Guilera volia explorar a través de la literatura "aquelles experiències que ens costen d'entendre, en què el llenguatge s'esgota perquè no troba exactituds", i va trobar en el cervell un camp vast per recórrer. Per això la història d'en Juli s'encavalca amb la d'en Sergi –més endavant el lector descobrirà que estan connectades–, un jove amb trastorn bipolar i una vida marcada per les addiccions. La seva parella, la Lucía, trobarà en l'astrofísica la manera de superar-ne la pèrdua, i així L'escuma fa encaixar qüestions aparentment allunyades com la física, la música i la salut mental. Els forats negres també hi són molt presents. "Tal com els descriuen des de la física, pot ser una metàfora directa per explicar l’estat de depressió d’una persona: el buit, caure fins a l’infinit, un lloc on la llum s’absorbeix i no pot sortir-ne", assenyala Guilera.

Una mirada relativista sobre l'amor

L'escuma és una novel·la sobre el dolor de la malaltia, però també sobre l'amor. "No tenia present que estava escrivint sobre l'amor, però després ho he vist claríssim. Ursula K. Le Guin diu que el que ens uneix als homes i dones és el patiment, i hi estic d'acord", diu l'autora, que afegeix que "no existeixen els lligams sense patiment". Al costat del Juli hi ha sempre la Blanca, la seva parella, que el cuida i l'acompanya incondicionalment. "La Blanca té una mirada relativista en què les coses es defineixen segons com ens hi relacionem. Això és la definició de l’amor, mirar algú i veure’l com aquella persona és o vol ser segons les circumstàncies, sense prejudicis ni expectatives. Deixar que sigui lliure, simplement".

El repte de Guilera amb la seva primera novel·la era, alhora, fer un exercici d'estil. Amb Virginia Woolf com a referent, l'autora buscava "donar significat a l'estil i a l'estructura" perquè la història també s'expliqués a través d'ells. "És un esforç extra per al lector i per a l’autor –admet Guilera–, però crec que així es poden evocar experiències que van més enllà, que transmeten d’una manera més plena".

2.
"En algunes llars la família acaba sent una ideologia"

Contra la nostàlgia

Maria Canelles. Angle Editorial

L'escriptora Maria Canelles fotografiada a Barcelona

Maria Canelles (Barcelona, 1988) feia des dels 15 anys que escrivia una novel·la, fins que la maternitat la va empènyer a posar-s'hi de debò. "Després del naixement el 2016 de l'Eva, la meva primera filla, i de l'Alba dos anys més tard, em vaig dir: «La vida va seriosament, el temps és finit, si vull fer això, ho he de fer ara»", explica l'escriptora. La seva única premissa era "fer una novel·la i acabar-la" i ho ha aconseguit. Contra la nostàlgia (Angle) es pregunta què passaria si algú decideix viure sense cap mena de lligam i girant l'esquena al passat. "Tota la vida ha intentat tallar amb els vincles i ha seguit un mètode per esborrar la memòria. La col·loco en un moment en què tot això es trenca i el passat arriba en forma de llibre", assenyala Canelles.

La Meri és una eminència universitària, ha triat una existència solitària als Estats Units i fa més de 40 anys que viu lluny de la seva família. Amb la mort de la seva mare decideix tornar a escriure a mà i el passat li retorna de cop. "Hi ha gent que és controladora fins i tot a través de la mort", escriu Canelles per descriure la mare de la protagonista, una dona totalment abocada a la família. La fugida de la Meri i l'al·lèrgia pels lligams no s'entén sense aquesta dona de llengua esmolada i poc afecte cap a les filles. "Amb el seu personatge volia intentar parlar de dones que, pel context, no poden triar ser mares. La seva raó de viure és procrear i fer una família. Potser la mare d’aquesta novel·la no ho hauria sigut si hagués tingut opcions, i potser hauria sigut més feliç. Però com que en certs contextos no hi ha opcions, les relacions que se'n deriven no són genuïnes", subratlla l'escriptora.

Feminitats disruptives en un context conservador

La novel·la exposa una llar formada per un matrimoni conservador i tres filles (la Meri és la mitjana) sotmeses als dogmes del catolicisme. "Són gent que viu sota el mateix sostre, però a l’hora de la veritat no tenen cap interès a intentar entendre’s. El vincle és de sang i prou", diu l'escriptora, que afegeix que "en algunes llars, la família acaba sent una ideologia i no un espai de relació i de vincle". D'adultes les germanes són pràcticament tres desconegudes, tot i que de petites havien passat hores escenificant Donetes , de Louisa May Alcott . "És una novel·la generacional i ambigua. En un context catòlic i conservador estava molt acceptada, fins i tot es considerava edificant. I alhora planteja feminitats que poden ser disruptives en un context conservador", assenyala.

Contra la nostàlgia és la història de com cadascú es construeix els seus records i com, al final, ningú es pot alliberar del tot del seu passat. "La memòria és un relat. Si no ets capaç de crear-lo, no tens memòria –reflexiona l'autora–. Qui creu que la seva memòria és única, tancada, verídica i objectiva està equivocat".

3.
"Volia parlar de la vocació com a metàfora de l’exigència de la vida"

Les calces al sol

Regina Rodríguez Sirvent. La Campana

L'escriptora Regina Rodríguez Sirvent fotografiada a l'Hotel Soho House de Barcelona

Hi ha una part de la història de Les calces al sol (La Campana) que l'ha viscuda en primera persona Regina Rodríguez Sirvent (Puigcerdà, 1983) i una altra part que no ha passat mai, però distingir-les no és important. Ho diu la mateixa escriptora, que ha construït la seva primera novel·la a partir de l'experiència als Estats Units quan tenia 23 anys. La protagonista, la Rita, deixa l'Alp natal i el restaurant dels pares per instal·lar-se a Atlanta i fer d'au-pair en una família de l'elit intel·lectual del sud dels EUA. "Fuig perquè està perduda i l'àvia l'encoratja. El 2007 va ser l’últim baluard de la intimitat personal com la coneixíem aleshores. A partir de llavors van aparèixer les xarxes socials, els iPhones, i aquell aïllament absolut va desaparèixer", explica Rodríguez.

Escrita en primera persona, la història de la Rita es llegeix com una espiral divertidíssima de mals entesos amb la llengua –arriba a Amèrica amb un nivell molt mediocre d'anglès–, confusions vitals i petits desastres que sacsegen l'equilibri dels Bookland, una família metòdica i molt il·lustrada, amb tres fills d'entre 5 i 12 anys habituats a parlar de l'evolució del cosmos i l'origen del pi parannà. "Els pares són cum laude de Harvard i del Massachussets Institute of Technology (MIT) i tot ho fan per la cultura, però d’una manera sana. Per què has de mirar la tele si tens coses més interessants a fer?", es demana.

Bogeries per una llonganissa

La novel·la transcorre essencialment als Estats Units, però les arrels de la Rita a la Cerdanya l'empenyen inevitablement cap allà, fins al punt que acaba fent alguna bogeria per poder menjar llonganissa i pa amb tomàquet. Qui la transporta mentalment cap a Catalunya també és la iaia, un personatge entranyable que per a l'autora encarna tot l'amor cap a la família. "La iaia significa casa, seguretat. Representa una generació que no va tenir els nostres privilegis i va ser analfabeta, però que saben més de la vida que tots nosaltres. I per això empeny la Rita a marxar", assenyala Rodríguez Sirvent.

Més enllà del xoc entre l'ordre dels Bookland i el caos vital de la Rita, Les calces al sol és el viatge introspectiu de la protagonista per trobar un camí a seguir. "Decideix parar, enfrontar-se a ella mateixa i acceptar que està perduda. És un procés difícil, dolorós i valent", diu l'escriptora. En un entorn on ningú la coneix i s'avorreix com una ostra, la Rita troba què vol fer amb la seva vida. "Volia parlar de la vocació com a metàfora de l’exigència de la vida. Si trobes una feina vocacional i l'exerceixes bé i amb passió, la fas millor", afegeix.

stats