Barcelona"Li puc parlar amb tota franquesa? Tinc la impressió que, senzillament, s'està morint de tristor". Amb aquestes paraules, el psiquiatre del protagonista de Serotonina, de Michel Houellebecq, alerta el seu pacient de la necessitat de reconduir el tractament: "l'ombra" de la depressió torna a ser una amenaça en la seva vida. Publicada el 2019, l'última novel·la de Houellebecq va abordar la crisi psicològica del seu personatge, un home de mitjana edat francès aïllat en una solitud claustrofòbica que derivava cap a la patologia mental. Com ha passat en altres ocasions, Houellebecq es va avançar a la tematització recent de la depressió en llibres de memòries i novel·les.

Profunditat i duresa

Visitar l'infern i aconseguir sortir-ne: els casos de Carrère i Canyelles

Un dels testimonis més escruixidors és el d'Emmanuel Carrère a Ioga (Anagrama, 2021). "La meva vida va anar de la pau a l'abisme", comenta, referint-se als mesos que va passar a l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne per refer-se d'una depressió melancòlica. "Sota aquesta paraula, depressió, s'hi amaga una altra cosa més profunda i dura", adverteix. Carrère admet que recorda pocs detalls d'aquella època, i que si ha pogut reconstruir-la ha estat "gràcies al record d'alguns amics" i "als informes mèdics, que eren molt detallats". "Per primera vegada vaig escriure sobre mi com si escrigués d'una altra persona", continua. Entre electroxocs, sedants i crisis d'angoixa, l'única imatge que conserva amb nitidesa és la d'un quadre del pintor fauvista Raoul Dufy. "Aquell quadre és bonic, agradable i aparentment plàcid, però per a mi és la síntesi de l'horror –explica–. Totes les amenaces i terrors de la meva vida estan continguts en aquella marina".

"No sé si hi ha infern o no –jo no som creient–, però a l'infern jo hi he estat unes quantes vegades en els darrers anys", recorda Neus Canyelles, que a Les millors vacances de la meva vida (Empúries, 2019) abordava la recuperació de l'autora mateixa, transformada en matèria narrativa, en un psiquiàtric mallorquí després de dos intents de suïcidi. Ara publica Autobiografia autoritzada (Empúries, 2021), on reconstrueix la seva infantesa de la narradora per escapar del present complicat que viu. "Un malalt de càncer provoca compassió. «Quina putada». Un depressiu o un suïcida només rep esbroncs i repulsa –escriu–. Amenaces, fins i tot: «Jura'm que no ho tornaràs a fer, com ets capaç de castigar-me així. T'has d'animar». Paraules que fan fàstic. Sembla que els malalts són els altres".

"O canvia alguna cosa o em mato"

Els anys més foscos d'Almudena Sánchez

L'esmicolament inexplicable del cos a conseqüència de la depressió és un dels processos que Almudena Sánchez explica al commovedor Fármaco (Literatura Random House, 2021). Hi recorda, a través d'una estructura narrativa singular –que combina records d'infantesa, malsons, tuits i l'angoixant present de l'autora–, la malaltia que va estar a punt d'acabar amb la seva vida fa uns anys. L'autora mallorquina –que viu a Madrid des del 2010– havia publicat un primer llibre de contes, molt ben rebut, La acústica de los iglús (Caballo de Troya, 2016), quan el seu cap "va explotar": "Som animals que naixem plorant –explica des de casa seva–. Hem d'assumir que som éssers fràgils, però ens eduquen bandejant la tristesa i el fracàs. Virginia Woolf deia que era necessari «treure la tristesa damunt l'escenari». Hi estic totalment d'acord. Hem de visibilitzar la depressió. No amb una voluntat d'autoajuda, sinó perquè se sàpiga que existeix i que afecta moltes persones'".

Si no fos pels fàrmacs i per l'ajuda psiquiàtrica, Sánchez probablement no hauria pogut explicar la llarga crisi que la va paralitzar el 2017, i de la qual no va escapar fins a l'estiu passat. "Va ser en plena pandèmia, quan ja portava dos anys medicada, que no em vaig sentir prou forta per començar a estructurar les notes i fragments que tenia –recorda–. El llibre és un elogi a la ciència. Encara que els tractaments siguin duríssims i que tinguin efectes secundaris, poden arribar a curar-te". Almudena Sánchez aconsegueix transformar la seva vivència íntima en una narració que, sense rebaixar ni un gram de malestar ni d'exigència literària, és capaç d'interpel·lar un públic ampli. "El llibre explica la vida d'algú que està a la corda fluixa. «O canvia alguna cosa o em mato», em vaig repetir durant molt de temps –admet–. Alhora vol ser una crítica social. Ens van explicar que viuríem de meravella i en canvi hi ha més joves que mai que pateixen depressió. O canalitzem la nostra ràbia cap enfora o ens enfonsem. Vivim temps de supervivència des de fa anys. El covid encara ho ha agreujat més".

Un estat de "mort en vida"

El jove home en crisi de Jose Ignacio Carnero

"Sobre la tristesa i la malenconia se n'han escrit molts llibres, però sobre la depressió menys, perquè és una malaltia que fa por a la gent i que paralitza a qui la pateix", comenta Jose Ignacio Carnero, jove advocat i autor barceloní que aborda una profunda crisi personal, transformada en novel·la, a Hombres que caminan solos (Literatura Random House, 2021). Si Sánchez recorda que la depressió és "la desesperació més enllà de la desesperació", paraules de William Styron incloses a La foscor visible (1990, en català a Límits), Carnero apel·la a unes paraules de Francis Scott Fitzgerald, "qualsevol vida és un procés de demolició": a més de patir "grans cops sobtats" n'hi ha que "venen de dins, que no es noten fins que és massa tard per fer-hi res".

"La depressió és un estat de mort en vida. Una esquerda a l'ànima", continua l'autor. Carnero fa marxar el seu personatge a Buenos Aires amb l'objectiu de conèixer una noia que li ha fet match a Tinder i, de retruc, avaluar l'any llarg en què no ha pogut escriure, bloquejat per un estat depressiu i seguint un estricte tractament mèdic. "No tinc clar que arribi a escapar-se de la depressió –afirma l'autor–. L'escriptura ajuda el protagonista a desenquistar coses que té a dins. També l'amor, entès en un sentit ampli, li permet mirar-se les coses d'una altra manera". Carnero recorda que "l'anvers de la depressió no és la felicitat: això és una cursilada". L'anvers és "arribar a tenir una vida normal, recuperar el desig i la capacitat de sentir".

Aprendre a habitar un món incert

Joan-Carles Mèlich aborda la fragilitat del present

"La nostra relació amb el món, si és humana, és fràgil: en qualsevol moment es pot trencar –defensa el filòsof Joan-Carles Mèlich, que acaba de publicar La fragilidad del mundo (Tusquets, 2021–. No podem deixar de ser vulnerables, però la vulnerabilitat té el risc de convertir-se en dolorosa".

Al seu últim assaig, Mèlich estudia la precarietat del present. En un dels capítols es fixa en "tres relacions frustrades amb el món: l'angoixa, la melancolia i el pànic". Portada a l'extrem, la melancolia deriva en depressió: "A un depressiu tant el món com ell mateix li resulten indiferents, han perdut sentit". Mèlich creu que un dels grans perills és "pensar que a través de les pastilles i de sistemes d'autoajuda com la meditació o el viatge interior estarem situats i perfectes en el món". Cal aprendre "a habitar el món amb la seva incertesa".

Per al filòsof, tan perillós és deixar-se doblegar per la vulnerabilitat com creure's invencible. "L'ésser humà modern és ideal d'empoderament, ens creiem els amos del món –continua–. Hem conquerit el món a través de la seva matematització, com deia Robert Musil. A través de la ciència i la tecnologia hem guanyat la realitat, però hem perdut el somni. Aquesta mena d'empoderament també pot generar depressió". L'equilibri entre un extrem i l'altre passa per acceptar que "el sentit de la vida és el sense sentit, o més aviat un sentit en to menor".

La relació propera amb l'altre, l'acompanyament, l'abraçada, la cerimònia de l'adeu i el dubte són cinc de les vies per tolerar més bé un món com el nostre. "El millor dels móns no és un altre món –diu–. El món i el paradís són conceptes incompatibles, si estan habitats per nosaltres, els humans".