Si les famílies fossin cases, la dels tres germans Sureda seria una masia solemne i majestuosa amb els fonaments ben esquerdats. La metàfora forma, precisament, el terreny en el qual habita l’última novel·la de Sílvia Soler (Figueres, 1961), El fibló, la història d’una família deconstruïda per la mort prematura de la mare i, anys després, del pare. Malgrat l’absència dels dos progenitors com a punt de partida, el llibre és un relat lluminós sobre la complexitat de les relacions fraternals, que poden arribar a ser les més complicades. En el cas de la Laura, l’Ignasi i la Judit Sureda, els seus vincles es van estroncar quan la mare va patir un accident fatídic i el pare no els va saber ajudar a superar el dol. “Fins i tot als germans se t’ha d’ensenyar a estimar-los. Quan la mare desapareix, el pare abdica de la seva responsabilitat i aquí apareixen tots els problemes”, explica Soler, que ha abordat la història en primera persona i des del punt de vista de la Laura, la germana gran.

El fibló, tretzena novel·la de Soler i publicada a Columna, que arriba dos anys després d’Els vells amics, parla de retrobar-se i reconstruir llaços trencats quan la vida et juga en contra. A part d’entomar la mort del pare, la Laura -que és escriptora de novel·les “que no rebien mai l’aplaudiment de la crítica però es venien la mar de bé”- també s’enfronta a una ruptura amorosa i a una crisi inspiracional. Els seus problemes no queden gaire lluny dels dels seus germans, i tots tres proven de superar-los traslladant-se a la casa familiar, que han heretat arran de la mort del pare. “Al tornar a aquest escenari es tornen a veure en el moment en què van quedar orfes. Han de conviure amb un nou paradigma, en una situació extraordinària”, assenyala Soler. Si bé a El fibló hi predomina la voluntat de rescatar l’amor enterrat després de la desaparició de la mare, la mort és una presència indefugible al llarg de tota la novel·la. Aquesta qüestió, diu Soler, sempre li ha interessat “per raons biogràfiques”: el seu pare va morir quan l’escriptora tenia 20 anys i la mare quan en tenia 36. “Els protagonistes experimenten dues maneres de viure la pèrdua -assenyala l’autora-. A mi també em va passar. Quan vaig perdre la mare, el dolor va ser el mateix però el terrabastall no hi va tenir res a veure”.

L’impacte als que sobreviuen

Les casualitats han fet que la novel·la de Sílvia Soler aparegui just tres mesos després que el seu germà, Toni Soler, publiqués El tumor (Anagrama), un llibre autobiogràfic sobre la mort del pare. “A l’estiu va explicar-me que l’estava escrivint i que es diria El tumor. Em va cridar l’atenció el títol, perquè jo tenia clar que el meu es titularia El fibló ”, recorda l’escriptora, que afegeix que, l’una a través de la ficció i l’altre de l’autobiografia, parlen tots dos “claríssimament del mateix”.

Més enllà del sacseig que suposa viure dues pèrdues d’aquestes característiques, a Sílvia Soler li interessava explorar l’impacte que provoca als que sobreviuen. “Quan vius la mort d’algú que estimes i ets molt jove et canvia la vida, i també la manera de veure-la, et converteixes en una altra persona. Els protagonistes porten el fibló d’aquesta mort a dins”, diu Soler. A la novel·la, el cop vital converteix l’Ignasi en un home sorrut i egoista, mentre que a la Judit la fa més insegura i amb un buit maternal que provarà de combatre quan es quedi embarassada. La nova convivència i la presència d’una tieta extravagant són fonamentals perquè aquestes barreres comencin a alçar-se. I mentre a poc a poc es van acostant, els germans també descobriran noves facetes dels pares i alguns dels seus secrets. Aquesta qüestió, de fet, casa amb una teoria de l’escriptora, que creu que “els fills no acaben d’entendre mai que els seus pares van ser petits i joves”.

El procés de redescoberta passa, a la novel·la, per endinsar-se a la biblioteca del progenitor. “Sebastià Sureda era dramaturg i llegia en funció de les seves obsessions”, explica Soler, que per dibuixar el pare difunt cita des de Madame Bovary,de Gustave Flaubert,i El zoo de vidre, de Tennessee Williams, fins a Effi Briest, de Theodor Fontane,i La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg. De l’escriptora italiana, de fet, es fa seva la idea de la importància de les cases. És per això que, mentre els germans refan els lligams, també reformen la llar familiar en un procés que acaba resultant alliberador. Soler ha procurat esquivar el final feliç i decantar-se més per la idea d’uns personatges “que acompanyes només durant un temps concret de la seva vida”. Imaginar com segueixen les seves existències, diu, queda en mans de cada lector.