REPORTATGE
VALÈRIA GAILLARD

John Ashbery, un poeta amb mirada de pintor

Un dels trets més característics d’Ashbery és la confluència de la seva poesia amb altres arts

John Ashbery, un poeta  Amb mirada de pintor  La connexió catalana / LLIBRES DEL SEGLE Zoom

“És un llibre difícil i polisèmic. John Ashbery hi explota fins a l’extrem l’ambigüitat del sentit”. Per al poeta barceloní Melcion Mateu, tenir finalment sobre la taula l’edició bilingüe anglès-català de l’ Autoretrat en un mirall convex (Llibres del Segle) és suficient per deixar anar un sospir de satisfacció. Mateu va començar a traduir fa més de cinc anys aquest volum de John Ashbery (1927-2017), que va suposar la consagració del poeta nord-americà quan es va publicar el 1975. Ashbery va guanyar premis com el Pulitzer de poesia i el National Book Award. Prèviament, Mateu ja havia pres el pols de la impenetrable lírica ashberyana amb la traducció d’ Els arbres (Grup 62, 2006), un poemari de joventut que Ashbery apreciava especialment.

En el cas d’ Autoretrat, es fa palès un pas més enllà tant a nivell formal com semàntic, una complexitat davant la qual el traductor ha de triar avançant gairebé a les palpentes: “És complicat perquè de vegades no saps quina és la veu que parla ni a qui es refereix quan diu you, que tant pot ser tu com vosaltres ; un mateix vers ofereix diverses lectures, totes elles compatibles, i l’autor tampoc vol resoldre”, comenta resignat Mateu. Amb tot, davant d’aquests laberints, el traductor ha volgut donar prioritat “al que el poema fa, i no tant al que diu”. La traducció es manté fidel així a l’esperit d’un poeta que encén admiració per la seva gran capacitat expressiva, tot i que això de vegades vagi en detriment de la intel·ligibilitat.

El volum inclou dos llibres en un: les peces breus -i no tan breus- de la primera part i el llarg poema final -557 versos- que dona títol al conjunt. Amalgama, collage, simbolisme, romanticisme, ras i curt, un esclat d’estils es condensa en els 34 poemes inicials. El traductor assenyala com les referències són múltiples i d’horitzons ben diversos, des del cinema i el còmic a d’altres de pictòriques i erudites; els registres transiten de l’argot més barroer a l’anglès més refinat, de la mateixa manera que els paisatges naturals s’alternen sense escarafalls amb els urbans. “La d’Ashbery és una poesia que de vegades pot semblar de bon llegir -pel seu to pròxim, a estones càlid-, però que ben sovint resulta difícil d’entendre, de copsar la seva riquesa verbal, el seu univers de referències, els seus girs imprevisibles i la seva complexitat”.

Pel que fa al llenguatge, apunta: “Té una part molt punky i iconoclasta pel fet d’incorporar el llenguatge groller, la slam poetry, que el poeta barreja, per exemple, amb referents medievals”.

Oïda musical

Un dels trets més característics d’Ashbery és la confluència de la seva poesia amb altres arts, com ara les plàstiques, que coneixia bé perquè va exercir de crític d’art, i també les musicals, i en aquest sentit tant li agradava Beethoven com la música dissonant, les tècniques de la qual incorpora a la seva poesia. “Recorre sovint a la sinestèsia, que és evocar des del llenguatge que prové d’un altre art”.

El caràcter metapoètic dels seus versos és ben palès i, de fet, l’últim poema, Autoretrat en un mirall convex, és un exercici d’ècfrasi, és a dir, de descriure un quadre homònim de Francesco Mazzola Parmigianino, del 1524, en el qual es veu una dona que mira directament a l’espectador amb la seva mà en primer pla. La màxima horaciana de l’ ut pictura poesis apareix com una declaració d’intencions ja des del primer vers d’un poema que, tal com analitza Eloy Fernández Porta al postfaci, reflexiona sobre la posteritat artística, el pas del temps, la utilitat de l’art o l’amor. “És un poema captivador per aquesta manera que té de llegir el món com un quadre; el mira com si fos una ècfrasi d’un segon món més gran”, diu Mateu.

Nascut a Rochester (Nova York), John Ashbery era fill d’una biòloga i un agricultor. El seu avi, Henry Lawrence, un conegut físic a la Universitat de Rochester, el va introduir a la literatura. Es va formar a Yale i Harvard i va viure deu anys a París, on va fer de periodista i crític d’art. Se situa en el trànsit entre dues tradicions, la conversacional anglosaxona i el surrealisme francès que actualitza. “El seu impacte és brutal i ha creat escola, perquè és un poeta molt diferent i xocant per aquesta manera que té de mirar”, conclou Mateu, que el va conèixer i va poder consultar-li els seus dubtes. “Traduir-lo t’allibera i t’obre portes. No podria escriure com ell perquè és molt americà, però traduir-lo és un entrenament fantàstic per escriure”.

La connexió catalana

John Ashbery, a través del seu amic íntim, el també poeta i crític d’art Frank O’Hara, va visitar Barcelona quan O’Hara preparava una gran exposició al MoMA de Nova York al voltant de Picasso, Dalí i Miró. La mostra es va fer entre el 20 i el 28 de setembre del 1960 i prèviament O’Hara va fer un treball de recerca que el va dur a Madrid, Barcelona i Sant Sebastià. “A Barcelona, on va estar del 3 al 10 d’abril, va parlar amb artistes, com ara Tharrats, Tàpies i Cuixart, i podria ser que aleshores conegués Joan Brossa, que sempre estava a l’ombra de Tàpies”, explica el crític literari Sam Abrams, coneixedor i admirador de l’obra de John Ashbery. En la fotografia, que va fer el biòleg Jaume Josa i Llorca, es pot veure el poeta nord-americà al costat de Joan Brossa i de l’escriptor brasiler João Cabral de Melo Neto. D’altra banda, el mateix Ashbery va explicar a Melcion Mateu, en una visita que li va fer a la seva casa de Hudson (Nova York), el 2004, que l’“entusiasmava” Xavier Montsalvatge.