EL LLIBRE DE LA SETMANA
MARINA ESPASA

Si vinguessis a la tardor, escombraria l’estiu

'Aquesta és la meva carta al món' d'Emily Dickinson. Proa. Traducció de Marcel Riera 494 pàg. / 22 €

Si vinguessis  A la tardor, escombraria l’estiu Zoom

Topar amb la poesia d’Emily Dickinson pot ser un dels grans moments de la vida de qualsevol persona amb sensibilitat. Una de les ocasions en les quals l’art se li infiltrarà dins del sistema nerviós, li punxarà el cor i li estabornirà el cervell: “Em vaig notar una Esquerda al Cap, / com si el Cervell se m’hagués esberlat”, comença un poema, i sembla que parli de l’efecte que en causa la lectura.

Que Emily Dickinson (1830-1886) és un dels genis més grans de la literatura mundial, o un cim de la poesia difícilment reassolible, s’ha dit, però convé repetir-ho si ajuda a esborrar la imatge tòpica de dona poc comunicativa i reclosa que va escriure “no se sap com” alguns dels millors poemes de la història de la literatura. Perquè les dones són així, genis una mica per casualitat o per motius misteriosíssims. No, Dickinson va viure en contacte amb la gent, va mantenir una correspondència abundant amb crítics literaris i poetes contemporanis que, simplement, no van estar a l’altura i van provocar sense voler que ella accentués el seu aïllament, que era fet mig de por i mig de la convicció que estava cridada a parlar per als qui vindrien més tard. Va llegir-s’ho tot i va amarar la seva poesia de l’estructura i la musicalitat dels himnes religiosos de l’Església calvinista i de la crueltat de la Bíblia. Entre els versos sincopats i les estrofes de quatre versos que va utilitzar tant, respiren les personificacions i la metafísica de poetes medievals anglesos com John Donne o Andrew Marvell, o l’exemple de coratge de poetes contemporànies com Elizabeth Barrett Browning. Tot Shakespeare li fa de fonament. Beu, com Thoreau, del transcendentalisme d’Emerson, i per això és mística i terrenal a la vegada i cada vers trencat i cada paraula arrencada de no se sap on van a la recerca de la unitat essencial de la creació: les fulles que tremolen i els rossinyols que refilen, les estrelles que puntuen el cel i els carros conduïts per la Mort que la porten de passeig. Dialogava amb tot el que llegia, o més aviat ho interrogava de manera insolent i hi responia de manera gens òbvia, amb estrofes que són endevinalles i que creen moments de bellesa i de misteri que fulguren encara avui sota els ulls de qui les llegeix: “Aquesta és l’hora de Plom / primer Fred, després Estupor, després el deixar-se anar”.

La naturalesa, la mort, el llenguatge, la divinitat, l’amor, el pas del temps, la condició de la dona: en un sol jardí va cabre el món sencer. I en 400 rotllos de paper relligats a mà i amagats en calaixos cabien els més de 3.000 poemes que només es van començar a publicar quatre anys després de la mort de la poeta d’Amherst, Massachusetts. “Aquesta és la meva carta al món / que mai no m’ha escrit a Mi”: el primer d’aquests versos ha servit al poeta Marcel Riera per titular el recull ampli que ha triat i traduït per a una edició d’una certa entitat, de tapa dura i coberta delicada. És una veritable llàstima, llavors, que la traducció no sigui tan aconseguida com es mereixia l’ocasió. Sense oblidar que Dickinson és un dels reptes més difícils als quals es pot enfrontar un traductor, hi ha decisions que costen d’entendre: la supressió dels guions tan característics, que atorguen un ritme sincopat i uns silencis que ajuden a entendre-la, l’abundància de perífrasis, la inversió d’ordre d’alguns versos (fins i tot a final de poema!), algunes atribucions de gènere (per què no es respecta el masculí “ boy ” amb el qual la veu poètica es refereix a ella mateixa?) i, sobretot, l’excés de correcció d’una sintaxi que traeix l’esperit trencador i radical que és a l’essència de la poètica dickinsoniana. És una edició bilingüe i molts lectors només utilitzaran la traducció com a crossa per a la lectura en la llengua original, però costa reconèixer-hi l’empremta de la poeta, l’elevació, l’entusiasme. As if my life were shaven / and fitted to a frame ”: continua ressonant el crit de ràbia d’una dona que es resistia a ser emmarcada dins de les coordenades d’un món d’homes.