Crítica
Llegim Crítiques 30/03/2018

Fer sorgir la llum de la tenebra

'Manera negra' de Narcís Comadira. Edicions 62. 112 pàg. / 15 €

Víctor Obiols
2 min
Fer sorgir la llum de la tenebra

En aquesta convulsa primavera que anticipa més que mai tot allò tan sabut de la crueltat del mes que ens espera, memòria i desig, però també ràbia continguda i tristesa certa per aquest retorn de polítiques mefítiques que suposàvem colgades per sempre més en la nit dels temps, és del tot adequat acollir-nos a aquest “sorgiment de llum en la tenebra”, títol justíssim que fa referència a una tècnica de gravat, semblant a la punta seca, que produeix l’efecte de l’aparició de la llum, de la línia, del sentit, enmig de la negror; allò que el poeta, metafòricament, vol que sigui la poesia. I encara caldria incidir en una altra noció que comporta aquesta tècnica, la de la incisió. Com si la paraula poètica fos un burí en l’oient, en el lector, i els versos quedessin gravats en la memòria, per fer companyia, i també, naturalment, a la manera d’Horaci, per delectar-nos i instruir-nos alhora, la divisa final de totes les formes d’art veritables, les que ens porten consol. De Comadira podríem recular fins a aquell impressionant Un passeig pels bulevards ardents, publicat per primer cop a Els Marges, poema que va canviar la faç de la poesia catalana dels 70 (l’herència ferrateriana era palpable, però també la desimboltura, gairebé la insolència, de la joventut, una joventut, tot s’ha de dir, ja prou docta per caminar soleta). El poeta/pintor Comadira sempre ha tingut el do de la llibertat: en l’expressió, tant pictòrica com poètica, i àdhuc en l’assaig i en les seves intervencions com a subjecte civil. Si alguna cosa el caracteritza és que no es guarda res al pap, cosa d’agrair en aquest país massa propens a l’avarícia, la hipocresia i la covardia. En aquest darrer recull, de tons ombrívols, acaba amb una potent elegia a la llengua catalana: Llengua meva malalta, que té un aire, gairebé, de testament. Ja l’inici sembla una metàfrasi de la meravellosa Complanta per l’oblit dels morts de Segimon Serrallonga, seguida de l’homenatge degut a Carner: “Qui millor t’ha escoltat, / qui millor t’ha fet ressonar”. I avança el poema dedicatori amb una mena de contrició o captatio (“em sento com un cuc”), per acabar reconeixent en ella allò que ja podíem intuir d’antuvi que era per a ell: “pàtria meva”, anunciant dos futurs poemes que, gràcies a ella, podrà confegir; el primer té aromes (i paraules) del Nabí carnerià (“alocs de torrentera... olivarda”); el segon serà més aviat una revenja contra les malvestats sofertes. Acaba com en la divisa espriuana: “Soc aquí per ajudar a salvar-te”.

stats