CRÍTICA

La poesia inspirada

'Poema del bosc' d'Alexandre de Riquer. Adesiara. 208 pàg. / 15 €

La poesia inspirada / VIQUIPÈDIA Zoom

Alexandre de Riquer, avi de l’insigne filòleg, va ser un artista total, vigorós exemple del creador modernista: escriptor, pintor i artesà. Aquesta és la seva obra literària més ambiciosa: un colossal poema èpic compost de divuit cants, més un sonet inicial i una oda de tancament -tots ells datats- que, per les seves característiques, ens pot fer venir al cap Canigó (si no fos que el resultat final, òbviament, queda molt lluny de l’excel·lència del poema verdaguerià). Roger Miret, en la seva magnífica introducció, explica els avatars de la redacció del poema: iniciat el 1901, l’autor va abandonar-lo l’any següent, i no el tornà a reprendre fins al 1909, quan les circumstàncies del país havien canviat molt i, en el camp de la cultura (i de la política), el Noucentisme s’havia consolidat amb fermesa. És probable, doncs, que aquestes vicissituds de l’escriptura hagin determinat l’heterogeneïtat d’una obra que, a parer meu, té passatges inspiradíssims i d’altres de ben poc afortunats.

El bosc és un recer sagrat, que acull i guareix a qui ha patit tribulació. Però els homes l’han fet malbé: “I mai sa nau amplíssima l’altiva raça humana / l’havia trontollat”. Hi ha, doncs, l’enyor d’un temps primitiu, en què el bosc era un espai verge que desconeixia les destrals de sílex i els estralls -com en diríem ara- de l’especulació. A vegades, l’autor apunta un accent maragallià (al començament del cant III, per a mi el més rodó de tots): “Lleugera com el fum, / amb un calor dolcíssim, baixava vaporosa / la fecundanta llum”. Més enllà, sembla que combregui amb els postulats del simbolisme: “Sols queda una migrada / imatge del que fou la catedral sagrada / a on resava un càntic l’ardent naturalesa”. Escauria llegir el poema en veu alta, però De Riquer no és Carner, esclar, i llavors notem que ens hi entrebanquem sovint. El poeta té molta tirada a la diftongació: “olímpica riallada” o “d’hel·lènica poesia” són dos casos, entre una munió més, d’hemistiquis hexasíl·labs. De tant en tant, trobem rimes visuals, no fonètiques (“rosa”/ “tremolosa”).

La impressió és d’un cert desori i d’una acumulació excessiva de materials. Quant al repartiment dramàtic, els personatges de la matèria de Bretanya conviuen amb les goges o amb un pintoresc Lari dels ocells, que és una figura que sembla esborrallada per Sagarra. El poema s’enlaira quan la lírica desplaça tanta èpica altisonant, en versos delicats com els següents: “Ja no enfonsa la rella el solc de la llaurada; / neulint-se, el vedellet decau d’enyorament / i a l’ubri maternal s’acosta vanament, / com vanament els xais se migren nit i dia / cercant la plana fèrtil, a on l’herbei floria / per enjoiar les prades de margarides d’or”.