“De futurs espectres, nosaltres som la trista opacitat”, va deixar dit Mallarmé. I d’aquesta opacitat, diem ara, algunes ànimes agraciades en saben fer lluminosa poesia. Maria Josep Escrivà pertany a aquell rar estol de poetes que poden contradir la famosa dita de Paul Valéry (tan fascinat, per cert, pel seu compatrici suara esmentat) segons la qual el poema no s’acaba sinó que s’abandona. Així doncs, l’autora del Grau de Gandia deu poder experimentar la grata sensació de compleció que ha de proporcionar el fet de compondre el poema rodó, on res no hi manca ni hi sobra, on no hi ha ni una coma, ni un fonema, ni una imatge balders.

Qui gosaria esmenar res a Desolació de Joan Alcover, al poema VIII de Passeig d’aniversari de Joan Vinyoli, o a qualsevol poema de Cançoner de Feliu Formosa? La sensació davant d’aquesta mena de poesia és que el grau d’especulació és igual a zero, perquè el poema neix d’una fonda necessitat (àdhuc en consignacions de paisatge o d’estats d’ànim efímers), i l’autora ha tingut la traça verbal i la força imaginativa per escometre el poema. És també una qüestió de tempo: composicions que només poden ser creades sota un determinat estat d’esperit -bo i haver estat perfilades infinitament- i en un moment de la vida de la poeta en el qual la preparació prèvia, en tots sentits, permet donar aquests fruits. La substància és molta i no podem enumerar-ne ací totes les virtuts. Hi ha el “petit cor meu content”, del segon Pati d’hivern 2017 que xifra prou aquesta essència. I en el “Tot / i res en equilibri” del Mirall en el mirall, on ens ajudarà acompanyar-lo de la peça impressionant d’Arvo Pärt, també hi podem veure una síntesi del projecte. Hi ha la poesia del detall, i en el detall, l’univers.

Viure contra pronòstic

El “gran motiu que empeny: viure contra pronòstic”, en el poema Obstacles, encapçalat per una citació del gran Jaume Pérez-Montaner. I també l’infinit extàtic, en un poema com Humus, que sembla inaugurar allò tan antic del desig acomplert. Sí, trobar, i trobar bé, és el que mou els qui en l’escriptura poètica cerquen alguna mena de redempció. I emprar un mot tan connotat fa una mica de basarda. Li atorguem bàsicament el sentit d’alliberament, potser moral. Escriure per alliberar-se de la culpa (i del miracle) d’haver nascut. Una mena d’ascesi. Trobar la veu ho és tot per a un poeta. I és un camí obert, perquè l’aventura continua. Ja ho hem dit: Escrivà pertany a aquell estol dels tocats per la gràcia dels que saben veure la “cugula tremolosa que des del marge / ens compadeix”.