CRÍTICA
JORDI LLAVINA
Barcelona

“Ser pare per no ser mon pare”: Andreu Gomila publica el poemari 'Felanitx'

L'escriptor i periodista va ser guardonat amb el premi de poesia de Sant Cugat

L'escriptor i periodista Andreu Gomila / MANOLO GARCÍA Zoom

Felanitx, d’Andreu Gomila. 18è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater

Edicions 62. 64 pàgines. Barcelona, 2020

Felanitx du una citació inicial de Life studies, de Robert Lowell, cap de brot de l’anomenada poesia confessional. També el llibre de Gomila tracta de la memòria: el passat hi és convocat, ple de vida i de sentit, ara ja suportable i perfecte perquè està acabat. La poesia permet de ser-hi sense romandre-hi.

La primera part, un llarg poema en versos heptasíl·labs, construeix el relat ple de detalls d’un jo –el del mateix poeta– en un temps i un espai que ja no hi són: “Soc d’aquí, però d’enlloc / perquè he volgut formar part, / bocaterrosa, orb, mut, / d’un indret que no existeix, / que només és pura absència”. L’indret, però, es fa rediviu per mor de les paraules i gràcies a aquest retorn a l’edat formativa dels quinze anys. L’“ànsia del desig” cueja, febril, com també el desvetllament de la consciència de l’art. Les imatges, ben travades, van recuperant alguns personatges familiars que conviuen amb Miquel Bauçà –l’home que “cava sota la rulot”– o amb Miquel Barceló i Basquiat, que “sotgen blaus / que ennegriran els seus quadres”. Els entra-i-surts del Port, els vaivens morals de l’adolescència, la mar ubiqua (la mar color de cobertes del llibre), les referències musicals de la primeria dels noranta “i quilograms de nostàlgia / estotjada als carrerons”. Gomila sembla refractari a la metàfora, al vers d’art major i a la pirotècnia verbal: el poema compon una veu discreta, segura, que no assaja la catarsi. Fins i tot el mal averany de l’aparició d’un “vellard arrugat” tira avall sense dramatismes.

La segona part, composta de poesies molt més curtes, se centra en l’altre –més d’un: la dona, els fills–: “Escriure sense un tu / és ser una flor sola / en un jardí tancat”. Fins i tot quan és el jo qui parla sense embuts, l’objecte és un altre, com passa en la breu i demolidora No: “Soc fill del rebuig, / d’un poble que no és el meu, / d’un pare salvatge, / d’un país imaginari, / de l’amor que fuig”. Versos que es poden relacionar amb els d’Indiferència, que acaba amb aquesta fuetada: “Ser pare per no ser mon pare”. En la reescriptura d’El dia de les ànimes (Allerseelen), de Paul Celan, l’ham que simbolitza la ferida en els versos d’aquest sembla més aviat un ancoratge en la memòria en els del mallorquí, perquè “té gust de pinassa i cel” (Gomila és més audenià que celanià, com demostra a Res). Hi ha aquest neguit per transcendir el jo, sovint reconeixent-se havent reconegut, primer, l’altre: “Ser en uns ulls que miren / perquè tu has mirat”. Una mica abans havíem llegit aquesta bella declaració: “Si encara quan et mir als ulls / tot pareix possible, tangible, / real, és perquè tu em mires”.