CRÍTICA
JORDI LLAVINA

De ferides manses i altres revelacions

'Canvi de guàrdia' de Pere Antoni Pons. Viena. 80 pàg. / 11 €

De ferides manses i altres revelacions / P. TORDERA Zoom

És, sens dubte, una sort que un poeta hagi llegit -i que ho hagi fet bé-. Que sàpiga construir un decasíl·lab, que sigui conscient que el poema ha de tenir una unitat de sentit, però també un ritme propi, una música determinada. Pere Antoni Pons -que, com saben prou bé els lectors d’aquest diari, llegeix sempre amb aprofitament i sentit crític- alterna la prosa i la poesia. Ho glossa en el darrer quartet del llibre: “No per lluir destresa literària / sinó com qui fa un canvi de guàrdia”. Tant en els seus llibres de versos com en les novel·les, però, la qüestió moral hi pren un sever protagonisme. Poeta i narrador miren l’ésser humà de cara, l’interroguen, el burxen, hi ironitzen. En aquest llibre, a més, d’una manera particularment intensa, perquè, gràcies a uns quants poemes esplèndids, reflexiona sobre allò que se’n sol dir la crisi dels quaranta, que va arribant: “Com és / que, amb els anys, / la vida es fa / més impenetrable / i menys misteriosa?” Diria que obres d’aquesta naturalesa s’escriuen per mirar de sentir com a no tan impenetrable l’existència pròpia -potser, fins i tot, tal com s’atribueix al sinistre Albert Speer, per trobar “alguna veritat fulminant / sobre l’ànima humana”-, una existència, però, que continua essent misteriosa (i aquí discrepo del poeta). I que té, cada vegada més, com “el record i l’aigua del safareig” d’una de les poesies, “color d’infants ofegats”.

Es tracta d’un llibre sense una idea central (o més d’una) que l’estructuri, més enllà d’aquesta reflexió moral que apunto; sense apartats o seccions. Hi ha poesies de mides i intencions ben diferents, també de qualitat variable. Algunes de molt breus enclouen una raó simbòlica potent. La titulada Copa i cascada n’és un exemple: “Diposita una copa / als peus de la cascada. / Vehement, anuncia / que és el símbol feliç / del que un dia seràs”. La idea és molt bona. Altres mostren un desenvolupament més generós, de caràcter narratiu, i fins alternen poesia i prosa, d’una manera molt ben travada. És el cas d’ Història personal de l’art, en què el pretext d’una enciclopèdia de l’art completada a còpia de fascicles dona compte de l’existència (moral) diversa del protagonista.

En un llibre tan dinàmic, però, hi ha un element força recurrent, que és el del registre del que podríem qualificar com la vida matrimonial. Un poema acaba amb aquest vers: “No gosa dir al mirall que no l’estima”. Un altre: “Xops de matrimoni i vida domèstica: / aquest plugim de feridetes manses...” Hi ha una actitud escèptica, una distància respecte de la vida renouera de la joventut superada: “Menges el pa calent de la conformitat / i beus el vi fresquíssim de l’alegria / curada de vanitats i d’expectatives”. El poema enllaça bé amb el sentit del titulat Un de crítica literària : “De jove, si escrivies / era per escapar / del que temies i eres / cap a allò que volies; / ara escrius com qui compra / deu pomes al mercat”. Apunto, per acabar, que és important tenir deu pomes a la mà. I defensar-les.