Any 1933. Josep Carner, que aviat farà cinquanta anys, és a Hendaia. Un amic el convida a la Provença. Hi visiten la catedral de Sant Bertran, un element de la qual fascinarà el poeta: una estela, esculpida en marbre, que representa Jonàs i el peixot. El príncep ja ha escrit uns quants llibres memorables, però encara ha de compondre Nabí : “Ell no sap què l’espera però mira l’estela / i mira el morter vell i brut de la paret / prop dels perfils perfectes dels homes, de les plantes, / del mar i del gran peix”. A l’amic li costa arrencar-lo d’aquella visió, que sembla transcendental, si més no des del punt de vista de l’experiència creativa: “Potser en farà un poema”.

Jaume Subirana ja havia publicat alguna peça llarga. A Rapala (2007) n’hi havia una -en castellà-, dedicada a uns amics, i a Una pedra sura (2011), una altra, amb endreça a Salvat-Papasseit. Però aquesta mena de poemes no són habituals en ell: si en una cosa reconeixem de seguida aquest gran líric subtil més aviat és en el poema breu, impecable, que té l’objectiu -com afirmava en la divisa inicial d’ En altres coses (2002)- de “ser clar”. Sí, el vers de Subirana és clar i sona, sempre, com ell mateix -llegiu la citació de Miles Davis que obre el llibre que comento-, des d’aquell llunyà Pel viure extrem (1985). Per això Jonàs a la Garona, el poema (llarg) que dic, sembla una relativa raresa que el lector agrairà. El poeta hi formula una hipòtesi: aquells tres dies provençals són el preludi d’un canvi substancial en la vida de Carner i en el destí de la vida del país. Potser en farà un poema.

La hac, en català, és una lletra que no sona. És prou conegut que el Fabra jove que es proposava d’emprendre la gran reforma de la nostra llengua es plantejà d’eliminar-ne totes les hacs. En va desterrar algunes, però no va gosar ser radical en aquesta qüestió. La hac, certament, no sona, però la tradició -l’etimologia- pesa i sura, com ho fan determinades pedres basals. No sona: així ha de ser l’estil, i molt més en poesia. En el cas de Subirana, l’estil és tan precís, les peces de cada poesia estan tan ben acordades, que no hi ha grinyols d’encaix, ni cap ressò com el que fan els versos que envelleixen malament.

Aquesta obra és molt més que el poema d’homenatge a Carner, esclar. En Els arbres i nosaltres planteja un tema que ja coneixíem d’altres títols seus (la citació inicial d’ En altres coses, per exemple, anava per aquí): la relativitat de l’experiència (el joc d’escales). La peça mínima Del natural, que diu: “Una paret / plena de claus. / L’ombra que fa / tot el que hi falta”, pot entroncar amb Bricolatge domèstic, del llibre El rastre de l’animal més lliure (1994). I tots dos poemes són ben representatius de la flaca de l’autor per la descripció d’interiors -el perímetre de la intimitat-, que aquí podríem dir que es du a l’extrem amb la peça ecfràsica Hotel (still life), però que es recrea en altres poesies. En Demà, que té com a pretext el primer dia de l’any, el jo del poema -que acaba d’escriure la lletra a- ens confia aquest parell de versos magnífics: “Surto a comprar una llesca / pel ganivet del pa”. La mirada de microscòpica bellesa de Subirana associa, en una altra bella petita poesia d’interior ( Cine familiar ), una “crispeta tendra” amb “la neu dels riures [que] reverbera”. Abans ens havia presentat unes “abelles / resant a sota el ràfec”. En el text inicial del dietari Adrada (2005), escrivia: “Avui, trobo en l’esmicolament (i aquesta mena de reconstrucció a la vista) la sola possibilitat d’atrapar algun reflex del que abans en deien veritat literària. La resta només són novel·les”.

Subirana ha escrit contes, dietaris, llibres de poesia. Sobretot llibres de poesia. No ha escrit cap novel·la. I ens continua convencent amb la seva veritat i la seva discreta bellesa escrita.