CRÍTICA

L’entrellat i el poder de poder dir

'Els poemes d’en Leandre Caulfield' de Pere de Palol. Galerada. 50 pàg. / 16 €

L’entrellat i el poder de poder dir / I. BALAGUER Zoom

Quasi a la fi del viatge hi ha l’exhortació de Pere dient a Leandre Caulfield: “Plora, plora, plora!”, amb un reguitzell d’“ais” en el poema que recorda el model del cant fondo de Lluís Urpinell, obra encara inèdita però que ja reclama la seva audiència: el cante jondo no és exclusiva dels gitanos, tots els pobles han cantat, de sempre, la joia i el plany. La primera dura poc però és intensa. El segon dona tema eternament. Amb l’aparició d’un nou poeta hom sent una gaubança fora mida en veure que els riberals de la poesia catalana crien i recrien poetes a dojo, i alguns s’apropen al Riu de símbols que els duu lluny, en vaixell ebri que acaba mostrant eixàrcies d’extrema lucidesa. Pere de Palol n’és un cas. El discurs poètic brolla sol, de manera indefectible i fluïda, sense parar compte en la retòrica, i tanmateix aconseguint uns resultats excepcionals. La llibertat traspua per tots els porus. Poeta pur, del doll d’una castàlia intuïtiva, sense llimar, però gruixuda i alhora subtil (“[...] i és que no hi ha cap missatge […]”). Leandre Caulfield, el de Salinger, és una contracara en el mirall, un contrapunt suspensiu.

Poesia visionària, urgent, nervalesca. El poeta no pruu per la forma, en té prou amb consignar allò que produeix el seu magí com a visió o construcció metafòrica pura, o bé imatge que reté la retina un instant o dos. La forma… No fa falta, i ja arribarà (si ha d’arribar): “per la falta de pes / en el que sento / i encara no puc dir”. “El paisatge és àcid aire”, visió pura. “Només cal saber / fins on entrar”, conceptisme sagrat. “Em calen més records / per a l’agredolça tornada”, moralisme savi del segle XXI. I de sobte, dos octosíl·labs perfectes: “les nostres llunes rata negra / de ja no tanta joventut”. El viatge, puntejat per topònims exòtics, és un trajecte d’interiorització. El jurat de l’Amadeu Oller ja deia coses. En Caño, confraternitzant: “Això tot just acaba de començar, Pere”; el “detall beatnik ” (Castillo); en Joan Maluquer, de l’UCE de Prada: “[...] capta ben bé l’existència arrítmica de l’ésser”. Maria Isabel Pijoan, que explicita “l’incendi final del desig germinador”, i Antoni Pladevall, que es fixa en la conclusió pentasil·làbica: “Descobert el foc / conservo l’incendi”. La poesia de Palol escruta el llenguatge, l’interroga de tu a tu. Entre la manca absoluta d’expectativa i l’alta exigència respecte d’altri, hi ha el designi màgic de la poesia. Hi ha l’experiència iniciàtica tel·lúrica on viu la unitat primordial dels éssers, la totalitat còsmica i la contemplació profunda de l’alteritat. I això és prou.