Nit americana és el segon llibre de poemes d’Enric Boluda-M Hût (Granollers, 1978) i arriba nou anys després del primer ( Com d’una casa ). Aquest és un volum d’unes formes inusitadament cuidades i treballades, escrit des de les ferides. I això li confereix un dring molt particular i alhora una espècie de lucidesa existencial que sobresurt en la foscor general del poemari. La majoria dels 34 poemes que conté utilitzen com a base el sonet, sense que siguin sonets en sentit tradicional. En el pròleg, Xavier Macià detalla les claus d’aquest “treball d’exploració de gairebé totes les possibilitats del sonet”. Una aposta formal que a vegades retorça fins a l’extrem els versos i les solucions, però que aconsegueix resultats notables. Segurament perquè és una aposta al servei de la veu poètica, per fer-la més afinada i profunda, per treure-li afectació, per fermar qualsevol temptativa d’excés de drama. Aquí no hi ha exercicis d’estil buits de contingut.

És un llibre que fa adeu a l’amor, a la joventut, a moments que se suposaven feliços; parla de tenebres i tempestats, de què en fem dels records, i traspua un arrelat sentiment d’intempèrie, de trobar-se a deslloc i a destemps. Amb aquestes credencials era fàcil caure en la catàstrofe. Però Boluda ho evita, amb puntes d’ironia i amb una proposta de joc que gira al voltant de la idea d’artifici, començant pel mateix títol. Nit americana fa referència a la tècnica cinematogràfica que consisteix a filmar escenes nocturnes durant el dia; i seguint pel nom de l’autor -un heterònim- i continuant per una imatgeria, un llenguatge i unes referències suggerents i subtils. Els títols dels poemes, triats amb cura i agudesa (en aquest llibre res és casual), insisteixen en la idea de l’artefacte, la mascarada, el joc de llengua i el joc de miralls i miratges: Canons de neu, Globus, Veu en off, Joc de mans o Dolescents.

Si mirem com comença el poema que dona nom al llibre acabarem d’entendre la potència i la vibració del conjunt: “Sé que és mentida la nostra gran nit. / He passejat anys després per les boques / amb què ens dèiem petons i altres secrets / barats i confessables. Són ferralla / d’amor que se’ns rovella a la nostra intempèrie”.