Crítica
VÍCTOR OBIOLS

I el cel que no para de créixer

'Aires' de Philippe Jaccottet. Eumo / Cafè central. Traducció d’Antoni Clapés 96 pàg. / 14 €

I el cel que no para de créixer Zoom

Antoni Clapés, cal reconèixer-ho, és un activista infatigable de la poesia: poeta, traductor, editor, animador de recitals, premis i actes que promouen i difonen la poesia. Una de les seves nobles dèries, naturalment, és donar a conèixer i fer descobrir els grans poetes de la història, i de l’actualitat. Ja fa uns quants anys que va posar-se a traduir i publicar Philippe Jaccottet (Moudon, 1925), que vol dir compartir-lo, i ara ens n’ofereix una nova entrega.

Un cop traspassat Yves Bonnefoy l’any 2016, Jaccottet és, com s’assevera a la solapa interior, el més gran dels poetes vius en llengua francesa, que té l’estrany honor de ser poeta publicat en vida a la prestigiosa col·lecció La Pléiade. A més de creador d’un món poètic extraordinari, és un traductor excepcional de poesia, i autor d’un monumental dietari poètic, La Semaison (1954-1998). Aires és un recull escrit entre el 1961 i el 1964. Clapés, en la nota liminar, resumeix perfectament tot allò que ens cal saber sobre el llibre. Hi ha, d’entrada, el descobriment de la poesia oriental −l’haiku japonès, concretament−, que el duu a assajar formes paral·leles, a partir de l’anglès. Notem com a fets curiosos que aquesta versió catalana ha sortit aparellada al llibre premiat aquest any en el Jordi Domènech de traducció poètica -l’excel·lent versió de Jordi Mas, Tres veus lligades a Minase, del renga de Sogi, Shohaku i Socho- i una segona curiositat que enllaça amb Jaccottet: en la nostra tradició també comptem amb traduccions de l’anglès de poesia oriental, les de Marià Manent ( L’aire lleuger ) i Josep Carner ( Lluna i llanterna ), que transformen aquella llunyana poesia en poesia pròpia. En la poesia de Manent podríem trobar concomitàncies amb Jaccottet, recordem el seu Cant amagadís i la seva fascinació per la natura, però Manent parteix d’uns altres supòsits estètics.

Tanmateix, hem d’agrair segurament a Clapés que no hagi pretès seguir el camí d’aquests eminents poetes del segle XX. Aquí el traductor es limita a girar amb literalitat i elegància la poesia aèria, volàtil i condensada de l’original. Clapés parla de la “levitat” que persegueix Jaccottet inspirat pels orientals, parla de transparència i reducció dels elements, que basa el francès en “la desaparició absoluta del poeta”. Jaccottet adoba finament els mots, en fa equilibris subtils, rimes sospesades en balances etèries, engendra imatges per desvelar misteris. Hi ha una compassió i tendresa per tot el vivent. Els poemes eròtics de Lever du jour són albades glorioses, dignes d’antologia.