Recordo una poesia de Borís Pasternak en què hi havia, en una taula, una espelma encesa. Cremava indiferent a tot, acariciant, amb la seva claror, la penombra de l’estança. Els versos, llegits fa més de trenta anys en la traducció de Boyan Marcoff i Marià Manent per a l’editorial Juventud (recuperada per Trapiello per a la col·lecció La Veleta), em van fer associar el poeta rus, autor de la novel·la El doctor Jivago, amb aquella flameta constant de l’espelma. I, inconscientment, vaig identificar sempre més el vers de Pasternak amb el consol d’un llum que crema. Aquest llibre, publicat pòstumament el 1961, confirma la meva impressió.

Com explica Ivan Garcia Sala, el prologuista, en el darrer tram de la seva vida el poeta les va passar molt magres. La repressió que el règim soviètic va exercir sobre ell fou diferent de la que va patir Òssip Mandelstam, posem per cas, però no va ser poca cosa. Va haver de renunciar, fins i tot, al premi Nobel per aquesta ofegosa ingerència del règim en tots els aspectes de la seva vida. I, tot i això, Quan escampi és un llibre que revela una filosofia plàcida del viure, ben avinguda amb la naturalesa i el que en podríem dir el cor de l’existència: “En tot voldria haver arribat / fins a l’essència”. Com si el poeta hagués decidit diluir el soroll importú de la història que li havia tocat de viure en el silenci dels segles. L’acuïtat de la seva mirada sovint fa pensar en Robert Frost. L’ànima se li torna una “fossa comuna”. El temps és el concepte medul·lar de l’obra. En la poesia titulada El premi Nobel es refereix al “camí tallat que no em deixa sortir fora”, una de les poques referències inequívoques al patiment personal que trobem en el llibre.

Un espai sagrat

Però al llarg de les diverses poesies l’autor advoca per allò que no està tan sotmès (o gens) al canvi, sempre amatent a la terra, “ferma i fragant”. Hi escolta les veus de la natura, i se’n fa ressò: la d’un rierol, per exemple, que “té una cosa i la vol dir”. La naturalesa és un espai sagrat: el jo s’hi troba com “al ventre d’algun temple” –l’actitud és similar a la del Carles Riba de la cinquena elegia– i, a més, “és com amb els vitralls de les esglésies, / que hi copses, des de dins, l’eternitat” (aquest darrer vers em sembla que amaga una de les claus interpretatives de l’obra). Però el cosmos també té la capacitat de fer-se domèstic, d’entrar a la cuina i esdevenir aliment, com passa en el bell Petjades en la neu, en què el sol i la lluna es tornen clara d’ou i nata i tortell, respectivament.