¿Sense una Església forta —piramidal, rica, rígida i poderosa— hauria sobreviscut 2.000 anys el missatge de Jesús? Respondre no permet excusar els excessos comesos al llarg de la història pels papes de Roma. La resposta afirmativa no sabem quin resultat hauria donat. La història de l’Església, i més en concret del papat, no deixa de ser un equilibri descompensat entre l’opció guanyadora de la continuïtat vaticana i l’alternativa del compromís amb els pobres. Aquests dies, enmig de la fabulosa pompa teatral de l’enterrament de Francesc, no s’ha deixat de destacar la voluntat de senzillesa franciscana del pontífex difunt. La contradicció entre el que vèiem i el que se’n deia exemplifica aquesta irresolta tensió secular. Una tensió també entre tradició i modernitat en termes organitzatius i de moralitat: l’Església no és democràtica i continua sent masclista.

Com ha sobreviscut tants segles un poder terrenal tan fort amb un missatge igualitari tan poètic? A Història dels papes (Fragmenta), Diego Sola fa un recorregut brillant a través d’altars i luxes, art i fe, corrupció i humanitat. Els papes dels primers segles, perseguits, van morir violentament. L’any 313 l’emperador Constantí va decretar llibertat de culte. El primer a no morir màrtir va ser Silvestre I (Papa entre 314 i 335). Aquí arrenca el cesaropapisme, el vincle Església-estat. L’emperador Teodosi I fa el cristianisme religió oficial (380) i Roma esdevé centre del culte. Ja sense emperador d’Occident (476), la figura del Papa agafa força i neix el dret canònic, però també la dissidència arriana.

Gregori (590-604), el del cant gregorià i promotor de la vida monàstica, és un Papa important, com també Lleó III (795-816), que corona Carles com a emperador, o Silvestre II (999-1003), que havia estudiat a Ripoll i introdueix a Occident el sistema de numeració aràbic. Després d’anys de simonia (compravenda de beneficis espirituals), ve el reformista Gregori VII (1073-1085), que introdueix el celibat, condemna la simonia, s’enfronta a l’emperador alemany i prohibeix a les autoritats polítiques nomenar càrrecs eclesiàstics.

Amb Urbà II (1088-1099) comença el fosc període de les croades, en el marc del naixement de les nacions europees medievals. Després ve la dissidència càtara, però també els ordes dominic (inquisidors i educadors) i franciscà (retorn a la pobresa). Al concili de Lió (1274) de Gregori X es fixa la fórmula actual de conclave per elegir Papa. I ve el cisma d’Avinyó, amb dos papes, fins i tot tres, amb el papa Luna fortificat a Peníscola. I entrem al Renaixement amb un papat corromput per lluites de poder que xoca tant amb la ciència com amb els estats absolutistes. L’Església es trencarà pel protestantisme. Se succeeixen papes de famílies rivals: Colonna i Orsini, també els valencians Borja i els florentins Mèdici. Manen la corrupció i el nepotisme, les i els amants, i l’art meravellós: Miquel Àngel, Rafael, Bramant...

El retorn a les essències ve del nord, amb Luter i Calví, i acaba en cisma doctrinal. I, com a resposta, la contrareforma catòlica, amb els jesuïtes i el concili de Trento de Pau III (1534-1549). Amb el Barroc continua la lluita desigual per sanejar l’Església sense renunciar al poder i la sumptuositat, amb el jansenisme com a nou corcó dissident. I llavors arriba la Il·lustració, unes llums, un progrés i un afany de llibertat que de nou trasbalsen el Vaticà, que veu com creix l’anticlericalisme i s’horroritza amb la Revolució Francesa. Al XIX, el liberalisme democràtic, la revolució industrial, l’obrerisme marxista i el nacionalisme són de mal pair per a una Església ultramuntana. Els Estats Pontificis es desintegren i, ancorada en la infal·libilitat papal, la modernitat de nou li passa per sobre. Amb l’entrada del XX, Lleó XIII (1878-1903) busca una "tercera via" social que dona peu a un cristianisme d’esquerres i un lideratge moral internacional. Superades amb grans contradiccions les dues guerres mundials, Joan XXIII (1958-1963) assaja una nova posada al dia amb l’aggiornamento del Concili Vaticà II, aviat sobrepassat per la revolta cultural del Maig del 68. Els vaivens posteriors, amb la teologia de l'alliberament i un Joan Pau II anticomunista i convertit en una mena d'estrella pop viatgera, ja són prou coneguts. Ara veurem què ve després del nou intent d’obertura de Francesc.