BarcelonaLa Rebeca acaba de fer 40 anys i s'ha mudat de Barcelona a Ocata amb la parella, en Flavi, i els dos fills, en Bru i la Nit. Tot i trobar-se en un lloc aparentment idíl·lic, els problemes de seguida piquen a la porta de casa: l'amistat amb una família de veïns misteriosos és el primer pas d'una sèrie de troballes cada cop més trasbalsadores, entre les quals hi ha suïcidis, bruixeria, una secta i una necròpolis, viscudes en paral·lel a la redescoberta del desig. Aquest és el punt de partida de Que morin els fills dels altres, segona novel·la de Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982), que arriba tres anys després d'AIOUA, escollida per l'equip de crítics de l'Ara Llegim com la millor obra de narrativa del 2022 i guanyadora, entre d'altres, del premi Finestres. Igual que la seva predecessora, està publicada per Males Herbes, i consolida la dúctil i poderosa veu de l'autora barcelonina.

En alguna presentació has descrit aquesta novel·la com una "història senzilla", però és plena d'emocions fortes. D'on va néixer la idea?

— De tres obsessions paral·leles. La primera va ser fixar-me en les jardineres deixadíssimes de la casa del davant. La segona, que un dia una mare em parlava dels malsons dels seus fills i em va dir: "Ells veuen coses que jo no sé veure". La tercera va ser la descoberta de la línia del meridià de París que va des de Dunkerque fins a la platja d'Ocata.

Aquesta línia del meridià és un dels punts que activa la transformació de la protagonista, la Rebeca.

— Es coneix amb el nom del meridià verd. Abans que es constituís com a tal es van anar construint estructures sagrades al voltant de la línia del meridià: esglésies, cromlecs, necròpolis... Hi ha llegendes sobre la seva força tel·lúrica.

El meridià verd comença a influir en les decisions de la protagonista. Així com AIOUA explicava un viatge als Estats Units, aquí l'aventura és en un lloc on podem arribar fàcilment, tot i que hi dones una dimensió que va molt més enllà de la realitat.

— Em sento molt còmoda amb les psicogeografies: els entorns ens parlen, i poden fer sortir coses de dins nostre. AIOUA tenia la grandiloqüència de voler viatjar molt lluny. Aquí el viatge és mínim perquè l'exotisme entri per unes altres vies.

Hi ha dues dates assenyalades que marquen el llibre, la Festa de la Llissa, que se celebra el 13 d'agost, i la Nit Encesa, el 31 d'octubre.

— Me les he inventades. M'agrada escriure sobre rituals i folklore i el Maresme que jo conec és una costa molt poc ritualitzada. La Festa de la Llissa em serveix per introduir el tema de demanar un desig i començar a canviar.

"Que marxi la por. Que arribi el coratge. Que morin els fills dels altres".

— Exacte!

I la Nit Encesa?

— Remet als nostres orígens pagans. És el 31 d'octubre. Coincideix amb la nit dels difunts i el Halloween, que té molt d'èxit a Ocata. La Nit Encesa mira cap a les hecateies, festes dedicades a Hècate, deessa de la Lluna, i que més endavant van derivar cap a cultes més obscurs. Les hecateies servien per obrir les portes de l'inframon.

És la nit que algú com la Rebeca escull per emergir com a bruixa.

— Com que la història està explicada des del seu punt de vista, mai no sabrem si es converteix en una bruixa de veritat o és una sonada. És una narradora poc fiable: els lectors assisteixen a la transformació des del seu cap. La meva mare em va dir, després de llegir la novel·la, que era clar que la protagonista tenia un brot psicòtic. I també em va dir: pobre Flavi.

En Flavi és la parella de la Rebeca, i pare dels dos fills que tenen. Poc després d'instal·lar-se a Ocata inauguren la casa celebrant els 40 anys d'ella. En Flavi li demana "com du la crisi" i ell mateix respon que una crisi "és sinònim d'oportunitat". Que morin els fills dels altres és una novel·la sobre la crisi dels 40?

— Igual que la Rebeca, vaig fer 40 anys amb moltes pors i vigilant de no tocar gaire les peces perquè no s'acabessin movent els fonaments. Quan arribem a la meitat de la vida és lícit dubtar de tot el que tenim. Et trobes en una cruïlla i has de decidir si segueixes endavant o et desvies.

La protagonista de la novel·la se sent atreta pel propietari d'un bar que descobreix els dies que en Flavi i els fills passen a casa els sogres.

— Un dels temes de fons de Que morin els fills dels altres és la infidelitat. No té a veure amb una infidelitat de parella –que també hi és–, sinó amb carregar-te les creences que t'han sostingut fins llavors: una relació de molts anys, haver format una família... Què passa quan això ho poses en dubte? Què explota dins teu? I a fora?

L'amor pels fills de la Rebeca és incondicional, però la tortura constantment: no pot deixar d'imaginar desastres, calamitats i accidents.

— El problema és què en fas d'aquest amor que sents per ells. L'empatia pot acabar sent molt perjudicial, per a tu. Quan et desvius pels fills en certa manera t'anul·les. Et sacrifiques per fer viure millor els altres. Soc bastant contrària a la idea que els fills ens trien i arriben en aquest món per ensenyar-nos alguna cosa. Som nosaltres, els pares, qui triem.

Un dels veïns de la Rebeca, en Gregori, posa sobre la taula un dels altres punts centrals de la novel·la: "El conflicte que planteja l'avortament és similar al del suïcidi: decidir sobre la pròpia vida".

— En un avortament voluntari estàs matant una part de tu. Si no ho fessis, aquella part acabaria naixent i tenint una vida que, de retruc, afectaria la teva. El suïcidi implica prendre la decisió d'acabar amb la teva pròpia vida, i és un tema que sempre he viscut com un enorme tabú, però m'hi he sentit molt atreta. N'he llegit llibres. N'he parlat molt.

Triar que un fill no acabi naixent és una decisió que turmenta la Rebeca i que la persegueix durant bona part de la novel·la.

— Ella pateix molt perquè els seus fills no morin i, alhora, ha triat que un d'ells no naixés. Viu amb aquesta ambivalència. I en un lloc, Ocata, del qual va furgant aquesta capa subterrània que treu a la llum el meridià verd, les reunions secretes, la necròpolis...

Existeix, aquesta necròpolis?

— Sí. És una necròpolis romana que es va trobar mentre feien obres. Hi van construir un Caprabo a sobre.

El Caprabo us alimenta. A poca profunditat, però, hi teniu els morts.

— Passegem per sobre d'aquelles tombes buscant el que ens sustenta per continuar vivint. És una cara més d'aquest diàleg constant entre mort i vida que és tot.