Crítica

Sempre encara una albada

'Ara en veure-hi' de Roger Costa-Pau. Cafè Central / Llibres del Segle. 108 pàg. / 18 €

Sempre encara una albada / FIRMA FOTO Zoom

És en els versos de Salvador Espriu que fan de colofó al recull -oxímorons potents- (“Si crema molt la neu/glaçava més la flama”) on trobem xifrats dos temes del llibre: “el vell foc i l’aigua” (temes “presocràtics”, per dir-ho així). Després de Cavada pell, ara podem resseguir la seva aventura poètica amb aquest lliurament, que és un nou punt marcat, una fita, que va formant un mapa en el camí, un camí, cal dir-ho, poc fressat, que comporta risc i vol coratge, un camí paral·lel, per entendre’ns, al que realitza el poeta Víctor Sunyol, i no gaires altres.

Montserrat Garcia Ribas, que parla de “l’incendi d’on neix” en el seu epíleg (el foc), parla també de la importància conferida al poema que inicia el recull (vist com a homenatge), del pare del poeta, Manuel Costa-Pau, que clou amb una divisa essencial: “I heu d’ajudar-nos a guanyar la vida, a guanyar la mort”. La poesia, efectivament, pot tendir a la construcció d’una qualitat salvífica que ens permeti guanyar els límits, ultrapassar-los. La poesia, que pot manifestar-se de moltes maneres, pot viure’s, naturalment, amb una diversitat espaordidora, la que és pròpia de la profusió humana. Tanmateix, d’entre les que deixen empremta n’hi ha de necessària. Antoni Clapés ha definit la de Roger Costa-Pau com “una forma d’estar en el món”. Una altra divisa, que clou en un vers un dels seus poemes, també és prou indicativa: “mira’t i mira”. Tal com se’ns recorda a l’epíleg, Carles Camps i Mundó veu l’obra poètica de Costa-Pau “plena de ruptures i esqueixos, i també d’empelts”. És curiós que el poeta Mundó empri metàfores vegetals i/o naturals per descriure aquesta poesia. Efectivament, l’obrador de Costa-Pau és un cosmos íntim. Allí es concep la paraula com a portadora de sentit, portadora de so, i considerada, abans que res, com un objecte, un objecte sígnic i tractable a diferents temperatures, fins al punt que les destil·lacions, condensacions, associacions i altres procediments de transformació que, combinats per la mà creadora del poeta, poden proporcionar combustibilitats variables o volatilitats definitives, ens remeten, per exemple, als moviments fractals de l’aigua, o a les erupcions d’elements piroclàstics.

D’aquí la justesa de la citació de Feliu Formosa: “[no digueu] que és mentida que el sol es banya al mar”. La força immarcescible de la paraula poètica es basa precisament en això. I Costa-Pau ho sap, i ho rebla amb mots incantatoris, quasi xamànics: “terra bram i terra clam/de tanta terra tu/terra o teva sang”.