CRÍTICA

El nostre gran poeta de l’absència

'Poesia catalana completa' de Josep Sebastià Pons. Edicions de la Ela Geminada. 1.058 pàg. / 34,95 €

Josep Sebastià Pons Zoom

L’edició que presento de la poesia catalana completa de Josep Sebastià Pons -la tercera, després de la de Tomàs Garcés, de 1976, i la de Cristià Camps, de 1988- hauria de ser saludada com un esdeveniment cultural de primer ordre. Pons és un dels noms eminents de la nostra poesia del segle XX, juntament amb els de Carner, Riba i Foix, i un hereu preclar de la gran poesia del XIX, comandada per Verdaguer, Alcover i Maragall. Des de fa molts anys, uns quants ponsians de pedra picada -entre els quals destaca Eusebi Ayensa, que signa aquesta magnífica edició- ho reivindiquem arreu; però el crit, que no acaba de ser mai atès pels pocs que llegeixen poesia, de vegades sembla que tingui la naturalesa d’un plany. Espero que aquesta edició esmeni un oblit que ha durat massa dècades, i que serveixi, definitivament, per col·locar el gran poeta rossellonès allà on ha de ser: al cim de la poesia catalana de tots els temps.

Ayensa anomena la seva edició precrítica, però el fet és que, per als no entesos, les diferències entre la seva feina i la d’un editor crític resulten irrellevants. “Aspirem que sigui útil a un espectre molt ampli de lectors”. El que ha fet és publicar l’obra lírica de Pons, que ja coneixíem, tot corregint-hi nombrosos errors de transmissió (em ve al cap l’exemple d’una “veu amorosa” que havia de ser “veu aromosa”, entre una munió d’errors més que, sovint, han esguerrat la llengua, el ritme i l’estil de l’autor). L’edició, doncs, ens forneix un rigorós aparat crític que ressegueix canvis, estalvis, incorporacions, en un gran nombre de poesies. A més, Ayensa dona a conèixer un centenar llarg de poemes nous, noranta dels quals rigorosament inèdits. Per tant, es tracta d’una edició amb la qual ha firmat una encomiable feina de recerca, endreça i fixació: fiable i llegidora, ens permet endinsar-nos, amb les màximes condicions, en l’obra lírica d’un dels mestres del segle XX.

Els dos primers llibres de Pons - Roses i xiprers (1911) i El bon pedrís (1919)- ja mostraven allò que ell mateix en va dir l’“alè terral”. I aconseguien una cosa tan difícil com meritòria, i que mantindrà -afinant-la molt- tot al llarg de la seva trajectòria: fer casar la gravetat del cant amb la gracilitat i l’emoció de la cançó. A mi no deixa d’admirar-me que un home que, durant la Primera Guerra Mundial, va viure presoner dels alemanys durant quatre anys, torni del seu drama personal i recuperi, intacta, la seva visió enamorada de l’entorn i de les coses: “Qui més temps és estat privat de la llibertat, amb més afany la saboreja, i un goig ben natural s’esbrava de la llar on torna, del pa que enceta, del vi que xirita”, escriu en la breu presentació de L’estel de l’escamot (1921). El poema La llàntia hauria de figurar en totes les antologies: qui parla és la dona, i ho fa de l’enyor i del fet que les filles no coneixen el pare: “Tremola / com el llum el meu cor. I hauré de vetllar sola”.

El gran cantor del seu país

El contacte estret del poeta amb la naturalesa -és el gran cantor de les fonts del seu país, i de totes les criatures que hi viuen: en això, potser només Sagarra s’hi pot comparar-, diríeu que li fa entendre més fondament la natura humana. En el seu vers, el gran cosmos se’ns presenta sovint amb l’aparença del microcosmos quotidià: “Lluïa el cel com les rajoles” (més endavant escriu: “El cel és com un vidre rosa”). I el lirisme ens hi sorprèn sempre per la seva elegància: “Té un color de viola la muntanya”. Pep Vila, en el seu epíleg, reporta una bella definició de la poesia ponsiana deguda a Pere Verdaguer: “És un classicisme original fet a la vegada de seny català, de raó cartesiana i d’un paganisme estoic i epicuri”.

L’aire i la fulla (1930) ja és un llibre sobre la maduresa existencial: “Mon cant s’esberla, / ahir color de fruita i de ram verd, / i avui color de perla, / color d’aire desert”. Cantilena (1936), l’obra mestra de Pons, és una sostinguda elegia per la mort de la dona, Elena (d’una fondària que heretarà la magnífica Faula d’Orfeu, de Cambra d’hivern ). El poeta retorna als llocs que havia freqüentat amb la dona: “Hi tornarem, m’has dit amb ta fe pura. / Hi tornarem, amiga. Tu hi seràs / més humil que una herbeta al mig del ras, / per sempre havent perdut forma i figura”. Riba, comentant el llibre, es referí al “sentiment de la comunió dels vius i dels morts des del vessant terrenal”.

Cambra d’hivern (1966) és una obra, també, esplèndida, començant pel poema que hi dona nom, que sembla talment obra de Thomas Hardy. Hi apareix de bell nou la dona estimada, el record de la qual arriba, ara, amb la visió de la filla: “I nostra vida forma un riu / on murmura el primer secret de l’aigua” (a L’aire i la fulla havia escrit que “el cant és un fil d’aigua que sospira”). Aquella dona que, al llarg de més de cinquanta anys de poesia, se’ns ha fet tan vívida com si la veiéssim en un retrat. Començant pels cabells llargs: “Cobrint d’un mocador ta cabellera / escoladissa com la mel”, deia a Cantilena ; “el sedós escolament / de les trenes que entorn del front nuaves”, a Cambra d’hivern.