OBITUARI
CARLES DUARTE MONTSERRAT
Poeta

Màrius Sampere, al camí de les estrelles

Era un poeta major: ha inaugurat noves formes de dir que han inspirat generacions posteriors

Màrius Sampere el març del 2014 / PERE VIRGILI Zoom

Des de Verdaguer la poesia catalana ha aconseguit situar-se de nou, com en temps d'Ausiàs March, entre les més respectades de l'Europa Occidental. Hi han contribuït autors d’arreu del domini lingüístic, com Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Jordi Pere Cerdà o Rafael Caria. Ara ha emmudit una de les nostres veus més originals i universals, la de Màrius Sampere. Em ve a la memòria la impressió que va deixar entre el públic que assistia a la seva lectura el 10 d’octubre del 2007 a la Literaturhaus de Frankfurt durant la Fira del Llibre. Eren davant d’una obra enigmàtica i sorprenent, que els atreia perquè la percebien unida a aspectes essencials de l'esperit humà i s'expressava amb un llenguatge exuberant d'imatges imprevistes i brillants.

Sampere és un poeta major. Ha inaugurat noves formes de dir, que han inspirat generacions posteriors. Ha creat un món poètic propi, descarnat i enlluernador, i edificant-lo ha eixamplat la nostra literatura. Es referia a la mort, omnipresent als seus llibres, com el que precedeix i segueix la vida. Al poema 'Va ser una nit' reflecteix un instant de desesperació de la seva mare a tocar de l'abisme. Es tanca així: "va besar-me el front; va demanar, perdona'm, / i desfent el camí de les estrelles / tornàrem cap a casa". Cada cop més fràgil per les malalties que en els darrers anys l’han anat afeblint, adonant-se que la mort se li acostava, l'ha afrontada amb alguns dels seus poemes més bells, inquietants i perdurables: “Hora de morir. L'hora dels infants. / No hi ha res tan clar com el retorn / a la fi”. Només la debilitat extrema li ha impedit prosseguir la seva dedicació apassionada a l'escriptura.

Fascinat per Wagner i per Mahler, ha defugit els àmbits estrets i asèptics de la racionalitat i s’ha enlairat fins a cims literaris insòlits des de la fermesa i l'ambició amb què s’ha qüestionat el sentit de l'existència, el vincle amb els avantpassats, la figura de Déu, contra la qual es rebel·la... I ho ha fet amb una intuïció prodigiosa, enriquida per la seva experiència musical i pictòrica, des d'una poètica metafísica i convulsa, que frega el caos i que transmet una tendresa profunda, trasbalsadora, sense caure, però, en cap concessió al sentimentalisme. Va irrompre en l’escenari literari amb el premi Carles Riba del 1963, 'L’home i el límit', i ha estat distingit amb els guardons més prestigiosos amb volums com 'Les imminències' (2002). Darrerament ha vist l'aparició de poemaris excepcionals com 'Ignosi' (2015) o 'Dèmens' (2017), d'un nou llibre de prosa, 'Àlien i la terra promesa', on transgredeix les fronteres entre els gèneres, amb una narració tenyida d’assaig, i ha pogut celebrar l’edició anglesa de 'L'esfera insomne', una obra culminant.