En aquest nou llibre de Teresa Pascual, més que no pas en títols seus anteriors, hi ha una clara tensió entre la recerca de l’“essència de l’inefable” que caracteritza la poesia de l’autora i el sentiment -concretíssim- d’alguns conceptes diguem-ne basals de l’experiència humana, el pes dels quals determina la nostra consciència. Conceptes com el temps, la memòria o la mort, que recorren tota l’obra, bella i d’un gran rigor formal. El temps, representat per aquell “rellotge, la pauta vertical” del grau, espigat com un campanar de la marina. I, també, la mort dels pares i el record que, de tots dos, queda registrat en aquests versos: “El pes de la memòria cansada, / el tall de les tisores per la tela, / la queixa de l’absència enfosquida, / el llast constant i immune de l’enyor”.

Dividit en quatre seccions, Vertical ens deixa una imatge vertebral, memorable, que és la que dona títol -i substància- a la primera part: la dels fils. El fil que constitueix una vida, els fils que trenen una família, els que teixeixen una obra. El fil que, seguint els versos citats de Chantal Maillard, ens guia. És un símbol delicat i potent: el fil que tiba i que un dia queda tallat. La segona secció, “Vidres”, incideix en la mort dels pares: “Mirem arrere. Tu et gires també / al lloc on s’ha trencat la veu, i calles, / i em fas senyals des del teu angle fosc”. La mort, la pèrdua, posa les guies temàtiques dels poemes: “Comença un rumb secret per a les roses / que el riu s’emporta en contra de la terra”. El silenci ja no és l’aspiració de la poesia, sinó la raó tangible de la pèrdua: “Hem après de la llum / com anar a les fosques”.

La memòria impregna els versos de la tercera secció, “Tornaràs a la mar”, en què la pauta vertical d’aquell rellotge del port s’alça com una fita. El poema Aniversari m’ha recordat Hombre en el mar, de Carlos Barral, per l’extrema suggestió de tots aquells noms que formen part del patrimoni mariner (i, doncs, de la memòria de noiesa de la poeta): “És de la boca estreta de la nansa, / dels bots de llum, dels cèrcols del salabre, / del fil de sirga, de les armadures”. Una memòria, per a Pascual, molt més vívida que no la de pagès, a la qual dedica els pretextos de dues poesies de “Fils” i “Vidres”, respectivament. Dues poesies en què es refereix a “les branques de la soca a la verema” (no hi ha branques, sinó sarments, vergues o redoltes, en un cep) i a “un temps granat de verema / [que] encén les cistelles” (diria que, més que no pas amb cistella, sempre s’ha collit amb cove).

“Epíleg” reflexiona sobre el dol per aquelles dues vides escarides, fetes a les privacions: “Reals eren la llet, la son, les brases, / el pa, el moll de carbó, les injustícies; / les veritats es paraven a taula, / tenien nom i podien ser dites. / La bellesa, com l’hàlit del desig, es quedaria al final de l’escala”. D’aquell racó incògnit al final d’una escala, la bellesa ha pujat, pel fil vertical dels versos, a l’estatge durador del poema. Feta veritat per compartir.