CRÍTICA

Escriptura neta i sense impostures

'A tocar' de Manuel Forcano. Proa. 96 pàg. / 15,50 €

Manuel Forcano: “El Llull és una fàbrica de bones notícies amb un pressupost molt prim” / DAVID BORRAT Zoom

Escriure fàcil és una de les coses més difícils que hi ha. És el primer que ve al pensament en llegir A tocar, de Manuel Forcano. Tot flueix i tot és nítid, però costa moltíssim arribar a aquest nivell d’escriptura sense sonar banal. Diria que hi ha un precepte ètic previ en l’escriptura de Forcano: escriure net, i honestament, és a dir, sense enganys ni impostures, siguin retòriques o imaginatives, i aconseguir establir la pròpia veu en un context de poesia referencial. El tema és, ras i curt, la celebració del desig, i la seva evocació. Naturalment, hi ressona Kavafis en un pla no només estilístic sinó en la posició moral del jo líric. Tanmateix, resseguint l’enfilall, arribem a la lírica grega arcaica, i a l’hel·lenística, tan exquisida i cristal·lina com es vulgui, en la vena d’una poesia eròtica exempta, però, de procacitats i satirismes, és a dir, aquella més sublim, que no necessita expressar grolleries per dir les coses més òbvies i essencials. Això, ben fet, fa que la poesia hi guanyi sempre: és l’art de l’el·lipsi.

Si ens acompanyés l’erudició, segurament podríem rastrejar els divans de la poesia aràbiga, en la tradició de cants d’amor hebreus, ja presents en els llibres bíblics, i fins i tot ens podríem arribar a la gran escola de la poesia amorosa en sànscrit. De fet, en el magnífic poema que clou el recull, Ciutat refugi, el poeta fa un repàs, immiscit en el relat, de citacions memorables.

“En versos passo en net / allò que fórem”, diu. I ho fa valent-se sempre d’un pretext que vehicula l’experiència, en una sàvia combinació de dos recursos: el pensament analògic (comparació/metàfora) i el pensament, diguem-ne, parabòlic (justament el pretext que crea la petita història, la paràbola anecdòtica).

Tanmateix, com dèiem, tot al llarg del llibre, Forcano té el do d’assimilar el seu bagatge i fer-lo fonedís, component d’una manera inaugural. Per això, el doll poètic sembla que neixi pur, verge, per xifrar unes experiències viscudes que semblen intocades pel llibresc. La poètica de Forcano treballa amb una llengua rasa i depurada: res no entorpeix la descripció, tot hi és útil, imprescindible. Aprofundeix en l’art de la comparació, que és sempre eficient i sorprenent, sovint bellíssima i punyent. Hi ha exemples esplèndids, per la força i l’originalitat: “...desitges sorollosament / com una niera d’ocells bec oberts”. I també metàfores molt fortes, sempre amb un sentit feliç de la llengua: “I d’aquell a dojo nostre / no en va quedar / ni gota”. Sens dubte hi trobaríem, posant-hi atenció, l’empremta d’un poeta estimat (i traduït!) per ell: Iehuda Amikhai. Però insistim en aquesta capacitat forcaniana d’inventar el món, de rajar des de les fonts més límpides de la creació. Tot plegat, una delícia per a qui vulgui entrar-hi.