La poesia de Billy Collins (Nova York, 1941) és neta, afectuosa i diàfana, però això no vol dir que sigui òbvia, ensucrada o superficial. Els seus poemes gairebé mai resulten banalment directes perquè té un domini refinat de la tècnica literària, coneix bé la tradició i, sobretot, mira les persones i les coses amb un humanisme que, si bé és càlid i cordial, també és intel·ligent, enginyós i té puntes d’humor. També els temes que tracta -les relacions conjugals, l’amor entre pares i fills, el pas del temps, les reflexions metapoètiques...- els aborda d’una manera prou imaginativa, sinuosa i imprevisible per evitar que resultin vulgarment familiars.

La majoria dels seus poemes, almenys dels que formen el recull Set elefants drets sota la pluja -trenta-cinc poemes que Jaume Subirana ha seleccionat de sis llibres de l’autor i que ha traduït amb elegància, precisió i gràcia-, s’entenen a la primera, però no es pot dir que siguin superficials perquè resisteixen perfectament una segona i una tercera lectures, i les que calguin. Així com hi ha poemes que mai no es donen del tot al lector, i que l’obliguen a endinsar-s’hi cada cop com qui explora un territori fascinant i alhora hostil, ple de racons penombrosos o ocults, també hi ha poemes que t’ho ensenyen (gairebé) tot al primer cop d’ull, l’encant dels quals consisteix a tornar-hi, no per descobrir-hi res de nou sinó per reconèixer allò que te’n va agradar i per tornar a banyar-te en la seva claror. Els millors poemes de Collins són d’aquesta mena. No és d’estranyar que sigui considerat un dels poetes més populars dels EUA.

No és infal·lible, esclar. Set elefants drets sota la pluja té poemes que, sense ser dolents, són tan assequibles i unívocament entranyables que causen una impressió d’excessiva facilitat. És el cas de Palermo. Quan Collins troba l’equilibri entre el desig de comunicar i l’estratègia retòrica justa, però, fa poemes memorables. Per a qui signa aquesta ressenya, els millors del present volum són aquells en què tracta l’amor en totes les seves formes i direccions: l’amor per la mare a El cordó, l’amor per l’esposa a Gènesi o l’amor per la filla adolescent a A la meva estudiant de disset anys preferida.

Collins és un autor més de poemes rodons que de versos fulgurants, aptes per ser citats en una ressenya. Això s’explica, en part, perquè la seva poesia incorpora una concepció narrativa de la quotidianitat, la qual fa d’escenografia i de vehicle expressiu per al seu lirisme ple de tendresa.