Hi ha obres davant de les quals hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència. Textos que ens revelen l’autèntica essència de la literatura: l’escriptura com a testimoni de l’experiència humana en les seves veritats més fondes i, és clar, formalitzada a un nivell molt alt d’estilització, on tot (llengua, imatgeria, concepte) hi és sàviament expressat -cisellat gairebé-, amb aquell llambreig esclatant que produeix l’acostament a la perfecció del diamant. La citació final d’Emmanuel Hocquard (“La llengua en la seva totalitat és elegia”) dona compte exacte del que és el llibre, pura elegia. També en dona el colofó, un tercet magnífic de Mercè Rodoreda (quina immensa poeta relegada pel fulgor de la seva narrativa!): “Si buit de mi pogués caminar enrere,/donaria el que soc per ésser el que era:/ulls admirats i cor sense doblec”. Hi ha un joc de miralls amb el passat; hi és, el·lípticament, l’amor (per estimar s’ha d’admirar, i l’artista admira els éssers estimables, i admira el món), i hi ha aquest cor “sense falsedat”, el cor pur, ingenu, obert a les bondats de la vida, un cor que recorda el de la infantesa.

El llibre d’Abraham Mohino s’obre amb una breu i deliciosa lliçó filològica on es repassa l’etimologia i l’evolució en el llatí fins a la nostra llengua del mot grec ànemos (respiració). “Som fets d’una substància evanescent”, diu l’autor, però aquesta obra (filla de la necessitat però també de la tenaç voluntat d’art, doblada de talent) ens demostra que val la pena deixar petja, una baula en la transmissió de l’art de la paraula abans de la nostra definitiva evanescència.

No sabria dir amb qui entronca Mohino, temo deixar-me noms, i és que en la seva prosa compacta i penetrant hi batega tota la literatura clàssica i moderna. Citar escriptores que l’autor ha estudiat a bastament, Mercè Rodoreda, Rosa Leveroni, o bé Marcel Proust i Henry James, o Sèneca, o Joaquim Ruyra... no ens duria a cap esclariment, i fa de mal dir, perquè el pòsit és profús i ric, inabastable. La convicció del lector d’aquestes proses és que es troba davant d’una literatura d’alt voltatge, de cuina lenta, germinada molt endins, o bé embarcat en un llagut auster de fusta noble que sap fer bona proa, amb vela llatina i pals potents, impossibles de desarborar. És un conjunt de 35 proses, i es fa difícil triar-ne una, totes elles són magistrals. És una elegia per a l’àvia morta, i molt més que això, una exploració metafisicopoètica sobre el record i sobre la idea de casa, de llar, d’espai familiar. Una fita.