CRÍTICA

‘Abulcàssim, c’est lui’

'Tot abulcàssim' de Jordi Cornudella. Edicions Vitel·la. 96 pàg. / 18,50 €

‘Abulcàssim, c’est lui’ / WIKIPEDIA COMMONS Zoom

Vet aquí un llibre fascinant. Jordi Cornudella, un magnífic poeta que s’ha prodigat ben poc (aquest és el seu tercer títol des del 1985), hi aplega tres de les seves grans vocacions: la d’autor líric -vull dir, la de traductor-, la d’editor filològic i la d’exegeta de poesia. I ho fa recuperant, per a goig nostre, un poeta tan poc pròdig com ell, Abulcàssim, andalusí del segle XII, que va viatjar a la Xina i va acabar vivint a Còrdova fins que es va suïcidar penjant-se amb una corda; un home enamorat obsessivament de la lluna, com Li Bai, i, com ell o com Omar Khayyam, gran beverri. La quarteta: “Vaig anar fins a la Xina / i el meu cor s’hi va quedar / i d’ençà que en vaig tornar / soc un odre que camina” fa referència a aquests dos extrems de la biografia del poeta -el viatge excepcional i l’afecció a les begudes espirituoses-. Jorge Luis Borges ens en va donar una notícia no gaire generosa al conte La busca de Averroes, d’ El Aleph (1949). Hi presentava un sopar entre Averrois -que estava enderiat a interpretar Aristòtil, però que quedava encallat en dos conceptes del filòsof grec que no entenia: el de tragèdia i el de comèdia-, l’alcoranista Farach i el poeta Abulcàssim.

Cornudella, per la seva banda, s’ha proposat donar-nos a conèixer l’obra reconeguda de l’andalusí, més aviat exigua: tot plegat, un conte i una col·lecció de versos no gaire extensa. El primer, La lluna d’Abulcàssim, comença així: “Destrio una de les veus que em van xerrant per dins, la que m’aconsella que parli”.

L’autor -això és: el traductor- cedeix la seva veu -catalana- a l’homenatjat, com Borges cedia la seva -castellana- a Averrois, que va ser un personatge molt més celebrat que no el que ens ocupa. Borges reconeix que s’inventa el seu Averrois. El català no imita pas l’argentí, sinó que l’emula: el joc literari que proposa Tot Abulcàssim (el títol ja és molt irònic) resulta apassionant; i la saviesa literària que enclou és, ras i curt, exquisida.

Hi ha, esclar, una fascinació pel personatge, que va escriure poc -si més no, el que ens n’ha pervingut és poca cosa- i molt selecte. El llibre cornudellià és una suggeridora barreja de reconstrucció vagament fictícia -o no tan vagament- del personatge i publicació de la seva presumpta obra literària. El traductor i intèrpret fa parlar el líric cordovès en català, i l’anota profusament, amb la qual cosa crea un contrast divertit entre els versos d’Abulcàssim, generalment jocosos i populars, i la rigorosa feina de l’editor filològic, que reprodueix les diverses lliçons sobre un mateix vers o esparsa, o s’esplaia en elements varis que permeten d’il·luminar una dada que pot resultar fosca o incomprensible per al lector actual. Dos manuscrits d’èpoques diferents -un, a l’Escorial; l’altre, a Sant Petersburg- permeten a Cornudella de ressuscitar aquest poeta i donar-li una vida nova en la llengua de Llull.

I quin munt de versos esplèndids, d’art menor o major! Alguns de ben augustos, com els següents: “Si el cor el tinc com el terrer nadiu / -esquerp i hostil a cap bri d’herba verda-, / la lluna hi va fer rel fins al més viu / i en arrencar-la hi va deixar una esquerda”. O com aquests altres, que descriuen la voluntat d’ajeure’s per esperar “la mort que se m’atansa”: “amb pàmpols per turbant / i pàmpols per mortalla, / la rebré com l’infant / que espera la rondalla”. Aquests d’aquí, resoltament més procaços, parlen de penetrar grutes flairoses (versos que, en el nostre romanç, podríem dir que pitarregen o sagarregen): “Vaig entrar-hi una vegada / i t’ho puc assegurar: / va quedar-me’n perfumada / l’eina que tinc a la mà”.

Cornudella en sap tant, d’escriure (vull dir, de traduir, que és una altra manera d’escriure), que no fa rimar arbre amb marbre, sinó amb Abracadabra, com pertoca. “ Un famoso poeta es menos inventor que descubridor ”, va deixar dit Borges al conte esmentat. Cornudella ens descobreix, certament, Abulcàssim, però té la magnanimitat i el bon gust d’inventar-li tota una obra.