Un triomf fulgurant pot fer que et creguis més important del que ets

Javier Cercas va viure un èxit fulgurant amb Soldados de Salamina i després va escriure La velocidad de la luz, una novel·la sobre la catàstrofe de l’èxit que em va entusiasmar (i que dec haver perdut en alguna mudança, potser perquè la providència va calcular que rellegir-la m’abocaria a la decepció). L’escriptor hi narrava el fracàs d’un triomfador:una estratègia per curar-se en salut, per recordar-se a si mateix que haver tocat el cel comercial amb un llibre era una sort i alhora una amenaça. Aquell esclat podia destruir-lo, la fama podia fer que es cregués més important del que era. A Cercas l’èxit li va arribar a prop dels quaranta anys, quan ja havia escrit uns quants llibres, i això sol ser una certa garantia que no embogiràs del tot, perquè ja tens poc o molt la vida encarrilada. 

Pensava en La velocidad de la luz mentre llegia On ets, món bonic, de la irlandesa Sally Rooney, publicada per Periscopi amb traducció d’Octavi Gil Pujol (en castellà ha sortit amb el segell de Literatura Random House). El volum arriba després del triomf estratosfèric de Gent normal, que era el segon llibre de l’autora. Rooney, nascuda el 1991, tenia només vint-i-set anys quan la seva novel·la va esdevenir un fenomen d’aquells que exploten molt de tant en tant. No deu ser gens fàcil gestionar un boom d’escala internacional quan t’enxampa tan jove i quan, a sobre, t’han penjat la llufa generacional i se suposa que el que escrius representa la gent que ara ronda la trentena i ja no pot allargar més l’entrada al món adult. Per descomptat, les expectatives de cara al nou títol de “la primera gran novel·lista mil·lennial” eren i són immenses. S’han posat en marxa tots els engranatges del màrqueting editorial, i les llibreries britàniques han reviscut aquesta setmana cues similars a les que es produïen amb cada nova entrega de Harry Potter. 

“No em puc creure que hagi de llegir comentaris sobre mi mateixa”

¿Com gestiona Sally Rooney la fama sobtada i tot plegat? A banda d’intentar protegir la seva intimitat a les entrevistes que concedeix, ha optat per fer una operació similar a la de Cercas: reflectir (exorcitzar?) el que li ha passat a través d’un dels dos personatges principals de l’obra. L’Alice s’ha convertit en autora cèlebre a l’inici de la seva carrera literària:als vint-i-quatre anys ja va signar un contracte per fer un llibre a canvi de dos-cents cinquanta mil dòlars. “Cada dia em pregunto per què la vida m’ha anat així. No em puc creure que hagi de tolerar aquestes coses: tenir articles que parlen de mi, veure fotos meves a internet i llegir comentaris sobre mi mateixa –explica l’Alice en un mail a la seva amiga Eileeen–. Quan m’ho miro així, penso: i això és tot? I què? Però la veritat és que, encara que no és res, em fa sentir desgraciada, i no vull viure una vida així”. L’Alice no aspirava pas a fer-se rica: “Quan vaig presentar el meu primer manuscrit només volia guanyar prou diners per acabar el següent”. I, sobretot, no estava preparada per ser ella mateixa objecte d’atenció: “No m’havia anunciat mai com una persona psicològicament forta, capaç de suportar inquisicions públiques extenses sobre la meva personalitat i la meva infància”. Li ha tocat bregar amb la popularitat sense voler-ho, i està convençuda que els qui alimenten la fama pateixen algun trastorn psicològic. Ho diu així: “La gent que es fa famosa intencionadament –em refereixo a les persones que, després de fer un petit tast del que és la fama, en volen més i més– està, i això ho crec sincerament, profundament malalta, psicològicament”.

Els lectors enamorats de la prosa addictiva de Sally Rooney potser no notaran ni la sobredosi mortal d’adverbis acabats en -ment que conté la frase anterior ni altres solucions lingüístiques qüestionables de la traducció catalana. De fet, sospito que devoraran aquesta nova novel·la a la velocitat de la llum.