La culpa va ser del departament de màrqueting. Suposo que no hi ha cap publicista que, davant d’una autora del 1991, es pugui resistir d’estampar-li l’etiqueta de mil·lennial. I el sorprenent debut de Sally Rooney, Conversaciones con amigos, va anar acompanyat del coi d’etiqueta a tot arreu. Però als llibres d’aquesta jove irlandesa no hi ha argot juvenil, no hi ha ghosting ni personatges que només s’alimenten de MDMA i procrastinen fins que els surten llagues als dits. Hi ha joves, això sí, perquè Rooney és jove, una escriptora extraordinària que tot just ha fet 28 anys.

Gent normal, la segona novel·la de l’últim gran fenomen de la literatura anglosaxona -i el primer llibre que li podem llegir en català-, explica les anades i vingudes sentimentals d’una parella, el Connell i la Marianne, des de l’adolescència al poble fins a la vida universitària al Trinity College de Dublín. A l’institut, el Connell és el popular i la Marianne la inadaptada, la que no es fa amb ningú i pateix bullying de baixa intensitat. Si un dia comencen a parlar és perquè la mare d’ell, la Lorraine, fa feines a la mansió de la Denise, la mare d’ella. I xerra que xerraràs, els nanos s’adonen que s’entenen i es cauen bé, i de mica en mica la relació arrela, malgrat les diferències de classe i el contrast de popularitats.

A partir d’aquí, la coreografia amorosa es desplega a base de petits salts de setmanes o mesos, períodes en què estan junts i el món sap que són parella i escenes en què viuen separats, cadascú amb els seus maldecaps. Gent normal? Potser personatges comuns, que l’empatia de Rooney transforma en extraordinaris.

Perquè si Gent normal és un llibre enlluernador i no una història d’amor mil vegades llegida és per la mirada de Sally Rooney, que ho impregna gairebé tot. L’escriptora és especialment brillant recreant la intimitat entre els joves, tota aquesta constel·lació de carícies i sensacions, de converses i, esclar, d’uns silencis i sobreentesos que semblen de Harold Pinter. A Gent normal tot és d’una intensitat dolorosa, explicat amb una senzillesa desarmant.

Que Rooney és una escriptorassa es nota a cada pàgina. La primera trobada amorosa, per exemple. Podria caure-hi de quatre potes, en el terreny erm i superpoblat de tòpics -la pell nua, els petons dolços- on s’empantaneguen tants escriptors. Però no, Rooney l’evita amb un petit saltiró, i aterra una mica més enllà, al territori inexplorat del que realment li interessa: les mentides que ens expliquem i els traumes que ens arrosseguen.

Fer feliç els lectors

I passen els anys i la relació evoluciona, fins que en un gir dickensià, la Marianne, l’aneguet lleig, passa a ser un cigne, la més popular de la universitat. I és el Connell qui té problemes per adaptar-se, perquè les bromes que triomfaven al poble, a la capital sempre fan de pagerol. I els sentiments continuen mutant, creixent i rebregant-se, i entre ferides familiars i patrons impossibles de trencar, Rooney aprofita el pas à deux per continuar amb la màgia. I quedem bocabadats amb uns flash-backs impossibles, que intercala amb una gran elegància, com si ho hagués fet tota la vida. I amb la veu narradora, intel·ligent i sofisticada, però ara una mica més temperada: a Conversaciones con amigos els personatges semblava que competissin per veure qui deia la rèplica més enginyosa, i aquí, en canvi, poden ser gent normal. I el resultat és més harmoniós, més addictiu i a estones inoblidable, perquè som davant d’una d’aquelles novel·les en què t’hi quedaries a viure.

I deixeu-me acabar amb els secundaris, com la Lorraine, per exemple. D’aquesta mare soltera als 17 anys, que viu de netejar cases i sempre va curta d’armilla, un escriptor convencional n’hagués fet una fracassada de recepta. En canvi Rooney la transforma en el caràcter més lluminós del text, una dona moderna, divertida i sarcàstica com n’hem llegit ben poques.

No sabem si Gent normal és el “nou clàssic” que aventuren els crítics anglosaxons, però en tot cas segur que repartirà grans dosis de felicitat lectora. Aprofiteu-ho!