Una de les forces que transformen les paraules d’una llengua és la que les modifica perquè facin de més bon dir. Els parlants no som masoquistes i si, canviant-les una mica, fem la paraula més pronunciable, la forma canviada prospera. Tècnicament, del canvi que altera l’ordre dels sons se’n diu metàtesi.

En alguns casos, sense expulsar la forma inicial del diccionari, la metàtesi triomfa: òliba s’imposa a òbila, quitxalla a xicalla i trempat a temprat. I en d’altres, la forma cultaresisteix ( àliga/àguila o egua/euga ). Però a mesura que la llengua es codifica, la norma tendeix a arrufar el nas davant el que considera “una paraula mal dita”. Als anys 80 ens ho passàvem bé fent gincames, però els saberuts acadèmics ens van dir que n’havíem de dir gimcanes, encara que ens embarbusséssim.

Una altra força que actua sobre el català quan volem parlar o escriure bé és la que ens indueix a triar entre dues formes la més allunyada del castellà, per més viva que sigui l’altra. L’usuari insegur està convençut que vidu o vídua és més correcte i català que viudo o viuda. Ignora que vidua era la forma llatina que la llengua va adaptar -perquè fes de més bon dir- convertint-la primer en viuva i després en viuda.

A la viuda li fa molt mal el viudo, amb aquesta o final tan estigmatitzada pels puristes. Però la família no s’acaba aquí. També hi ha les pensions de viudetat i el verb enviudar.

I és que l’esforç per “parlar bé” -ho veia clar Molière- sovint porta a fer el ridícul. Perquè, si ja costa dir viduïtat, el verb enviduar (que és al diccionari) només el poden conjugar els campions de la pedanteria.

No és gens estrany, doncs, que les vídues cobrin pensions de viudetat després d’haver enviudat. I dic això en un intent de fer reflexionar el lector sobre el concepte “parlar bé”. En el camí que fa la parla popular fins a arribar a viudo hi ha més sentit de llengua, més autenticitat i més saviesa que en el purisme que el pretén desfer. Cal Viudo no pot ser Cal Vidu en un país fidel a ell mateix.