La dimensió paral·lela que ens interpel·la des dels llibres

“Molt aviat en la vida és massa tard”, va escriure Marguerite Duras a L’amant. “Molt aviat en la vida -escriu Sylvia Iparraguirre parafrasejant Duras- vaig saber, no amb la raó sinó com se saben les coses de la naturalesa, que jo vivia dues vides: una de visible i una altra d’invisible”. La vida visible eren els pares, la germana, la casa, l’escola. La vida invisible eren els llibres, la lectura: aquest acte que ens permet entrar de puntetes en una altra dimensió, en un univers paral·lel que ens interpel·la tant o més que el món real. Que ens acull tant o més que el món real. Que potser és més real que el món real.

La narradora i assagista argentina Sylvia Iparraguirre repassa les lectures que l’han fet com és a La vida invisible (Ediciones Ampersand), un dels molts volums que m’enduc com a record de Buenos Aires. Tinc debilitat pels llibres sobre llibres, em fan sentir acompanyada en una mateixa dèria. I, amb sort, em condueixen cap a noves lectures.

Com a bona argentina, Iparraguirre (Junín, 1947) se sent en deute amb Jorge Luis Borges, i l’esmenta sovint. És més: el va tenir com a professor de literatura anglesa a la universitat. En descriu el comportament a l’aula, en parla des d’una admiració profunda i il·limitada. “La literatura de Borges ha tingut la rara virtut d’apaivagar-me, d’asserenar-me en moments difícils o dolorosos, de dur-me lluny del que és concret i immediat per mitjà d’una abstracció balsàmica. Borges -com Tolstoi, com Defoe, com Bradbury, com Cortázar, com Echeverría- és per a mi una experiència autobiogràfica. Així com vaig créixer amb els Beatles, amb el cine, amb Katherine Mansfield, amb Whitman i Neruda, vaig créixer amb Borges”.

Però per poder seguir-li professant la devoció que mereixia el mestre, va haver de separar l’escriptor de la ideologia: “La seva reacció instintiva cap al que és popular, la seva admiració sense matisos cap als imperis, en resum, les seves idees polítiques, estaven a l’altre costat del que jo pensava sobre el món”.

L’autora de biografies que jugava a ser Dorothy Parker

A l’avió de tornada, miro una pel·lícula estatunidenca del 2018 que ha passat, crec, massa desapercebuda, almenys a la nostra banda de l’Atlàntic: Can you ever forgive me?, de Marielle Heller, protagonitzada per l’actriu Melissa McCarthy. Recrea la història real de Lee Israel (Nova York, 1939-2014), una biògrafa en declivi que als anys noranta va excel·lir en una ocupació clandestina: falsificava cartes d’autors de renom per poder pagar el lloguer i les medicines de la seva gata. Es feia passar per Dorothy Parker, Ernest Hemingway, Edna Ferber, Eugene O’Neill, Lillian Hellman o Noël Coward, de qui va tenir la gosadia d’inventar-se un epistolari sencer.

L’art d’imitar l’estil i la signatura d’autors coneguts i reconeguts

Lee Israel imitava l’estil de cada autor i mecanografiava les cartes en paper antic, amb una pila de màquines d’escriure que va anar adquirint a mesura que augmentava la nòmina de plagiats. Va escriure unes quatre-centes cartes durant un any i mig. Feia servir una tècnica prou perfeccionada, però la van pescar perquè va arriscar massa en els continguts.

Quan van començar a sospitar de l’autenticitat de les missives que venia a col·leccionistes, Israel va canviar de delicte: va passar a robar cartes originals de diverses biblioteques. Fins que la van detenir, jutjar i condemnar. Tot plegat ho explica en unes memòries que va publicar Simon & Schuster el 2008 i que han servit de base per a la pel·lícula. “Les cartes són la millor obra de la meva vida”, afirmava ella amb orgull.