ELS LLIBRES I LES COSES

La vida (de les dones) és un tornado

La vida  (de les dones)  és un tornado / CELIA ATSET Zoom

Dones solitàries, algunes resistents, d’altres embogides, algunes degradades, d’altres bondadoses. Dones de l’Oest Mitjà nord-americà rural, l’Amèrica profunda, Iowa, el cor dels Estats Units. Dones per a les quals, ¿com per a tothom?, la vida és un tornado, un remolí que ho arrossega tot amb una força salvatge, descontrolada, a la qual no és fàcil fer front. A El mapa de los afectos (Destino), novel·la guanyadora del premi Nadal, la madrilenya Ana Merino (1971) construeix un gran fris humà amb protagonistes majoritàriament femenines, fet de retalls de vides creuades a la recerca d’un sentit.

És un llibre en què la bondat, a cops tan oculta i misteriosa, treu tímidament el cap en el moment que menys t’ho esperes, entre les ruïnes de l’existència. L’Oest Mitjà nord-americà, amb el contrapunt d’una Espanya del sud que s’hi assembla, alhora mirall i punt de fuga, és l’escenari desolat d’un món de bars de carretera, amors furtius, patriotismes espuris, precarietats salarials, famílies trencades, rutines anodines i religiositats abrandades. És com una teranyina sense horitzons de la qual costa escapar-se o en la qual costa trobar el teu lloc a recer de totes les inèrcies, a recer de les ventades inclements d’un individualisme inhòspit. A l’Empordà diuen que la Tramuntana trastoca el caràcter, doncs imagineu què fan els tornados en aquella terra indòmita, bressol del turboconsumisme...

Merino, que porta vint-i-quatre anys establerta als EUA, on és catedràtica de literatura a la Universitat d’Iowa, al llibre es capbussa en el cor d’aquella societat amb la mirada lliure d’algú que és i no és americà. No és com el magnífic Atxaga escriptor visitant de Días de Nevada (2014), a la manera d’un antropòleg innocent caigut en un microcosmos aliè. La d’ella és una mirada més pròxima, dual, en part des de dins i en part forana. En la narració de Merino hi ha, en tot cas, més empatia que sorpresa, més afinitat que distància. Una proximitat, això sí, crua, descarnada, trista. I penetrant. Cada tall de vida que ens conta deixa un pòsit, un afecte -el títol és precís-, l’evidència que en qualsevol racó de món, per perdut i hostil que sigui, hi ha un cor que batega, que anhela amor i llibertat. I l’esperança que al final sempre persisteix un bocí de bondat salvadora: “La gente buena tiene un don para irradiar cariño, para producir campos de fuerza donde poder cobijar a los demás, y en parte gracias a esas personas y a la constancia de sus gestos amables, la humanidad todavía no se ha extinguido ”.