Els veïns motoritzats de la vila de Verges, al Baix Empordà, es van llevar, dimecres passat, i van trobar que uns brètols els havien punxat els pneumàtics dels vehicles. Uns quants comentaristes han atribuït la canallada al fet que Lluís Llach és fill d’aquesta vila i una de les persones que, tradicionalment i més encara darrerament, s’han mobilitzat primer contra el franquisme i després a favor de la causa sobiranista a Catalunya. La bretolada hauria estat, doncs, una mena de venjança contra les idees de Llach -respectables, com totes-, traslladades a uns habitants partidaris, possiblement, d’idees molt diverses.
Pensant una mica en la qüestió, se’ns ha acudit que, si els ximples que van actuar a Verges la nit de dimarts a dimecres s’haguessin informat de quines altres persones notables ha donat aquest poble, haurien sabut que, abans que Llach, aquesta població va donar, per a glòria de la nació, un home extremament catalanista, però també enemic del desordre, de la vilania i, per escreix, del sobiranisme anarquista.
Com que Verges té una tradició republicana i d’esquerres -que no vol dir el mateix que una “esquerra republicana”-, la figura de Cambó no té gaire ascendent en aquell lloc. Un govern municipal de la vila, ara fa pocs anys, va pretendre desmuntar el monòlit que honra Cambó davant la seva casa natal, fins que els seus descendents, alarmats, van posar el crit al cel. Cambó, això és ben cert, no va ser mai ni republicà ni d’esquerres. Més encara: quan va copsar que la Segona República podia agafar un camí molt perillós -que va acabar provocant, per desgràcia, la Guerra Civil-, Cambó es va tornar més monàrquic que mai, va enfrontar-se a Macià i va haver de sentir, des del balcó de casa seva, a Barcelona, el crit tan recordat a les històries de Catalunya: “Visca Macià, mori Cambó”. De fet, li van disparar des d’una casa del davant, i la que va ser casa seva encara presenta, en una columna, un impacte de bala que l’hauria pogut matar. Se’n va anar a l’exili el mateix dia que Alfons XIII, i no va tornar quasi mai més a Catalunya.
Però no es pot negar que Cambó va ser sempre catalanista. Això sí: va ser un home de seny, que desitjava per tots els mitjans -i així es llegeix en els seus discursos parlamentaris- que Catalunya trobés un bon acomodament dins l’“Espanya gran”, tan preuada, entre d’altres, per l’admirat Joan Maragall.
Si els brètols haguessin estudiat història de Catalunya, potser s’haurien fet aquest plantejament. “A Verges va néixer Lluís Llach i la vila és, per tant, emblema de l’independentisme. Però, veiam!, també hi va néixer Cambó, que creia en la unió harmoniosa entre Catalunya i Espanya”. I llavors no haurien anat al poble a punxar totes les rodes que van poder. Vergelitans! Estic amb vosaltres i amb el seny.
