El verb esdevenir té dos sentits bàsics: el de passar d’un estat a un altre (“El vi esdevé vinagre”) i el d’ocórrer (“Em va esdevenir una desgràcia”). Amb aquest segon significat també tenim el verb pronominal esdevenir-se. Els fets i les coses s’esdevenen (és incorrecte dir que esdevenen, com a la frase “Esdevé sovint que...”) i és només quan afecten algú (generalment en un sentit negatiu) que la presència obligatòria d’un pronom de datiu (la persona afectada) no permet l’ús pronominal.

Per què abusem d’ esdevenir? Perquè sent un verb que hem après de grans llegint -i, per tant, parcialment- ens pot semblar que fa més catalans i cultes els nostres textos. L’any 1988 Albert Jané ja advertia que frases com “Va esdevenir advocat” o “Vol esdevenir president” més aviat s’han d’evitar, perquè no expressen un canvi d’estat prou substancial. Tampoc és gens recomanable dir que un concert o una obra de teatre s’esdevenen, com no ho seria dir que ocorren o passen.

Però avui voldria destacar un altre ús abusiu cada dia més habitual: un esdevenir integrat en locucions verbals que ja expressen processos o canvis d’estat. “Barcelona torna a esdevenir la capital del còmic”. ¿Diríem “torna a passar a ser”? Doncs val més que escriguem “torna a ser”. Quedarà menys pedant i més clar.

I no estic dient que tornar a esdevenir sigui sempre abusiu o redundant. No ho és si el que es vol subratllar que torna no és un estat sinó un canvi d’estat, però rarament és el que es pretén. I el mateix podríem dir de deixar d’esdevenir, continuar esdevenint, passar a esdevenir, arribar a esdevenir, etc. En els dos últims casos la redundància és gairebé indefugible, perquè esdevenir ja vol dir arribar o passar a ser.

Voleu una regla d’or? Canvieu esdevenir per ser i si continueu dient el que preteníeu dir és que probablement abusàveu d’ esdevenir. I ara no em sortiu amb el ciri trencat que llavors la frase s’empobreix o perd força. El que de debò empobreix una llengua és utilitzar les paraules en un sentit que no tenen.