Un dels dubtes més persistents del correctors de català és decidir quan treure ha de ser prendre. Ben pocs dubten que, en el sentit d’agafar alguna cosa d’algú contra la seva voluntat, només prendre és bo, tant si parlem d’un rellotge com de la mateixa vida. En cas de suïcidi, però, ja no és tan clar. És tan impecable com obsolet llevar-se la vida però ¿podem prendre’ns o treure’ns la vida? Per prendre-la jo diria que calen dues persones i, com a sinònim de suïcidar-se, potser el mal menor és acceptar treure-se-la, com fa l’ÉsAdir. Però ara voldria centrar-me en un altre significat en què també dubtem sobre el bon ús d’aquests verbs: el de fer minvar una qualitat o un valor. 

Observem, d’entrada, que si el valor o la qualitat que minva és el protagonisme o la importància, l’ús de prendre en el sentit de treure, restar o llevar, si fos adequat, seria clarament ambigu: prendre importància o protagonisme vol dir sovint agafar-ne, adquirir-ne, un sentit gairebé antònim. Jo us aconsellaria, doncs, treure importància, protagonisme o mèrits a qui no se’ls mereix, i fer-ho sense tenir mala consciència lingüística. No cal dir que també els podeu llevar o restar, però l’un resulta arcaic i l’altre, volent ser “més català”, és paral·lel a un ús molt viu en el castellà formal. De fet, l’ús més habitual de restar en català és el de quedar-se, subsistir o romandre, mentre que l’ús figurat que prové del seu sentit aritmètic, del sentit de sostreure, tot i ser indubtablement correcte, jo no el preferiria a treure. 

El dubte s’esvairia si el DIEC2 –tal com fa el Diccionari descriptiu (DDLC)– recollís aquesta accepció a l’entrada treure amb alguns exemples; o –tal com fa el Diccionari normatiu valencià (DNV)– inclogués tots els sentits de llevar dins de l’entrada treure/traure. Però l’únic “treure importància” que hi trobo és per definir una accepció insòlita del verb extenuar. De vegades, trobar la informació que ens interessa al DIEC2 resulta, certament, extenuant